El consistori ha iniciat una campanya d'avís als familiars perquè traslladen els difunts al recinte nou.
“És una vergonya que les autoritats no s'hagen adonat de les destrosses i que no tinguen el cementeri més vigilat”, va dir ahir una veïna d'Oliva, qui va acudir el dia de Nadal a Beniflà per a visitar les restes de la seua besàvia. Es va trobar amb un cementeri profanat, tombes obertes i amb un cadàver en descomposició.
Els vàndals es van encruelir fins a límits insospitats amb el vell cementeri del xicotet municipi de Beniflà. El saqueig al cementeri, -que encara no se sap quan va poder ocórrer-, ha deixat una imatge d'allò més macabra en plenes dates nadalenques.
Tombes profanades, taüts fora dels seus nínxols, làpides i parets destrossades, el fèretre d'un xiquet obert i el més impacten-te de tot: un cadàver en descomposició al sòl i a la vista de qualsevol persona que s'acoste al lloc.
L'estampa, per si sola, demostra que ha entrat allí gent amb la finalitat d'aconseguir joies o qualsevol objecte de vàlua dels difunts. Els malfactors han Arrancat fins i tot creus de bronze incrustades al marbre de les làpides.
Aquesta desagradable circumstància s'ha produït tenint en compte que el recinte porta tancat amb clau i inactiu des de fa diversos anys, ja que en l'actualitat los difunts s'enterren al cementeri nou.
Un mur rodeja l'antic cementeri d'aquest poble d’uns de 260 habitants. No obstant, es pot accedir perfectament al seu interior saltant l'oxidada tanca de la porta principal, la qual cosa podria suposar un perill de salubritat per a qui ho intente.
En aquest xicotet recinte hi ha una cinquantena de nínxols. No obstant, actualment només queden uns cinc difunts, segons va estimar ahir el regidor d'Urbanisme de l'Ajuntament de Beniflà, Salvador Castellà.
El regidor socialista reconeix que el vell cementeri està deteriorat, però ahir desconeixia la realitat que presenta a hores d'ara perquè segons va afirmar no hi ha acudit al cementeri des d'abans d'estiu.
Buidar el lloc per a sanejar-lo
L'edil va destacar que l'Ajuntament de Beniflà va començar una campanya d'avís als familiars que tenien sers volguts en aquestes instal·lacions perquè iniciaren els tràmits per al seu trasllat al cementeri nou.
I és que la intenció del consistori Municipal és buidar aquest lloc per a procedir A sanejar-ho. Carmen, una veïna d'Oliva que va rebre el comunicat de l'Administració de Beniflà va acudir el dia de Nadal acompanyat de la seua família al cementeri, on reposen les restes de la seua besàvia. En la mateixa porta del cementeri es van trobar amb la imatge més tètrica. “No podíem creure el que estàvem veient. És una vergonya que les autoritats que componen l'Ajuntament de Beniflà no s'hagen adonat d'aquesta situació i que no tinguen més vigilat el cementeri, com a propietat municipal que és”, va remarcar l'afectada, completament indignada.
La mateixa font va expressar que és lamentable que l'alcalde tinga en aquest horrible estat el cementeri el qual “encara que està aïllat del nucli urbà de la població, es pot accedir amb molta facilitat”.
Carmen va agregar que des del consistori van avisar a la seua família per A informar-li que podia començar el procés per a traslladar la seua difunta perquè aquest cementeri estava abandonat, “però és que no sols està abandonat, està completament destrossat”.
Ningú coneix l'espoli
La resident va afegir que li estranya que gent que puga tenir família al cementeri vell no s'haja adonat de la situació i no haja presentat una queixa, encara que açò ha pogut deure's que, segons pareix, ningú del municipi sap el que ha ocorregut, i per tant, quant de temps el cementeri presenta aquesta deplorable imatge.
Punt de drogoaddicció
Segons ha pogut saber “Les Províncies” de diversos veïns de la localitat de la Safor, la necròpolis antiga ha servit en els últims anys Com un punt de trobada important per a tots els assumptes relacionats amb El tràfic d'estupefaents.
De fet, segons va comentar ahir un resident, els diferents amagatalls del cementeri del municipi de Beniflà solien salvaguardar diferent tipus de drogues i substàncies psicotròpiques.
Z. Sanz, “Las Provincias”
Van entrar a la nit, van pintar en fotos de difunts i van fer inscripcions en un dels nínxols
Es tracta d'un abecedari escrit en cercle, sota el que s'han dibuixat Els nombres de l'un al zero, i al mig del cercle de lletres les paraules «si» i «no», «hola» i «adéu» i una estrella de cinc puntes. La creença és que gràcies a aquest dibuix i a la mediació d'una o diverses persones amb una capacitat sensorial determinada, un pot entaular comunicació, Després d'haver-lo invocat, amb l'esperit d'algun mort o, com també es diu, amb el més enllà. A l'Eliana pareix que van ser diversos adolescents els que, fa uns dies, van saltar a la nit la tàpia del cementeri, aprofitant que en aqueix moment no hi havia vigilància, i van realitzar el dibuix de l'ouija a l'altar. No va ser l'única profanació que va patir el cementeri aquella matinada. En alguns dels nínxols, les fotografies dels difunts van aparèixer tacades amb pintura daurada. Aquesta mateixa pintura es va utilitzar per a escriure sobre la làpida en blanc d'un altre nínxol La meua àvia, i una data ara quasi il·legible després d'haver sigut netejada. Encara que no s'ha identificat a l'autor o autors de l'ouija de l'Eliana i de les pintades, l'encarregat del manteniment del cementeri va explicar ahir a Levante-EMV que uns dies després, «en horari d'institut», va veure diversos jóvens que van entrar al recinte i es van dirigir directament cap a l'altar maculat. «Supose Que van ser allí i a aqueixes hores perquè ja sabien el que havia passat», va explicar el guardià.
El mateix encarregat del cuidat del cementeri va explicar que aquesta profanació duta a terme fa dues setmanes no és la primera, encara que, igual que aquesta vegada, mai ha passat de ser una gamberrada pròpia d'adolescents. Això sí, en aquesta última ocasió alguns veïns han mostrat el seu malestar pel fet que les fotografies dels seus avantpassats hagen sigut embrutades amb pintura.
Per la seua banda, l'alcalde de l'Eliana, José María Ángel, va declarar ahir que els autors de l'ouija i de les pintades són uns menors que ja han sigut identificats. Ángel va explicar que l'ajuntament ja s'ha posat en contacte amb els pares dels jóvens per a informar-los sobre el que havien fet els seus fills a fi que actuaren en conseqüència.
A la seua volta, fonts policials van apuntar la possibilitat que S'instal·len càmeres de vigilàncies al recinte per a evitar que es repetisquen aquest tipus d'actes vandàlics.
Levante-EMV, Voro Contreras
Desconeguts van profanar dimarts a la nit l'únic cementiri musulmà de Dinamarca, situat a Broendby, a l'oest de la capital. «Estem molt sorpresos, és una cosa molt trista, perquè intentem integrar-nos en la societat danesa», va explicar Bashir Ahmad Nazmi, portaveu de la Fundació per a Cementiris Musulmans Danesos. El cementiri va ser inaugurat a finals del mes de setembre passat. Els profanadors van col·locar diversos caps de porc al cementiri musulmà i van arrencar les marques que assenyalaven l'emplaçament de les futures tombes.
Màgia negra o africana
Dos dies després, el rector va trobar dues gallines decapitades en un lateral exterior del cementeri. Aquests fets seguixen als succeïts en el mes de novembre de l'any anterior, quan van aparèixer igualment tirades les creus de les tombes a terra, el que "llavors vam atribuir al vent", comenta Portela, indicant que la presència de ciris i cendra (fruit de cremar el que s'ha immolat a Satan) revela el significat del que succeïx: un fet de culte satànic, un sacrifici de màgia negra o africana, deduïx el sacerdot, que també és exorcista autoritzat pel Bisbat.
A l'interior del santuari, al costat de l'altar major, pedra socarrada i el deterioració de la rematada de l'estora, són els vestigis d'un altre ritual amb idèntics elements.
Explica que en aquests cerimonials els animals "se sacrificen per a beure la sang, a semblança del sacrifici de la missa on el sacerdot beu la sang de Crist.
Tot sacrifici satànic és una rèplica del cristià per a convertir-lo en burla", censura, citant el que succeïx el passat estiu, quan una feligresa el va informar de l'aparició d'un cap de corder sagnant, cobrint la faç de la imatge de Sant Campio situada a la capella de la Cera.
"Li vaig dir que tirara el cap al contenidor i netejara bé tot el recinte", va resoldre llavors el sacerdot.
Sectes satàniques
Per a Portela, els autors dels rituals "no han de ser necessàriament de la parròquia o de l'entorn".
Tot li fa pensar que es tracta d'una ramificació d'una secta satànica que ha trobat als voltants del santuari un lloc "propici".
Portela va viure fa anys una experiència personal amb la profanació d'una sepultura d'un familiar, en Salcidos. Els autors "es van encruelir amb el cos que van extraure de la tomba i que va aparèixer amb hematomes".
Expressa que "és una cosa horrible viure aqueixos moments, per la qual cosa no és d'estranyar que la gent preferisca oblidar el que ocorre i que fins i tot senta vergonya que se'l relacione amb un fet així". Recorda com fa uns dos anys, també en el mes de novembre "que en ser el de difunts, es presta mes a aquests actes", la Fonte dos Carreiros va aparèixer rodejada de grans ciris.
José Luis Portela Trigo atribuïx el predomini d'aquests rituals que s'ha acrescut en els últims 4 anys a què "la gent necessita creure. Moltes persones s'han allunyat de la nostra Església i busquen un substitut de Déu".
Prova d'això seria el renaixement d'una superstició que a la zona es manifesta amb el pelegrinatge a un pi mans. "Les persones donen 9 voltes al seu voltant durant nou dies i creuen que així es curen", relata el rector.
Eva González, "Faro de Vigo"
Un típic exemple de la barreja de la por, el conservadorisme i el puritanisme. És el que mostra el següent article. Observar que es pot perseguir a qui malmet un cementiri, però no la pràctica de rituals. És interessant veure la descripció que l’article fa dels joves, típic pamflet contrari a la llibertat de cultes.
"'Ritual satànics' en el panteó de Santa Creu
Després d'un operatiu efectuat per elements de la Direcció de Seguretat Pública al Panteó de la Santa Creu, aquest diumenge al matí es va aconseguir la detenció d'onze individus que realitzaven actes de bruixeria.
El fet es produí en atenció a les múltiples denúncies que s'han rebut a la comandància de la ciutadania que assegura l'existència de subjectes integrants de sectes satàniques.
Sense cap respecte s'introdueixen i causen destrosses tant a les tombes com en els arreglaments florals que el passat dia 2 els fidels van portar als seus difunts.
El Cementiri es troba ubicat al carrer 24 de febrer, de la colònia González Ortega.
Els “dimonis” vestien de negre i portaven samarretes rares; diuen el cabell llarg i entre el grup es trobaven dues dones que portaven piercing (tipus d'arracades) en les celles i altres més portaven pintades les ungles de negre.
Els veïns van sol·licitar la intervenció dels elements de la DSP ja que es veia els joves sospitosos i consumien begudes embriagadores.
Van ser arrestats i traslladats a la corporació on van quedar en mans del jutge Qualificador.
Després de dues hores d'arrest, els joves van explicar que havien anat a visitar un cosí que va morir fa un any i a causa de la seva tristesa van determinar consumir alcohol.
Tot i que es va conèixer les intencions dels joves al panteó la jutge Qualificadora, va cobrar a cada u d'ells una multa de 100 pesos i van sortir en llibertat.
Entre els detinguts es trobaven 4 integrants d'una família, els quals van estar units des del seu arrest i tres menors d'edat que per cert no van entrar a les cel·les".
Marlene Luna, "Imagen"
L'home que va dir anomenar-se David Pau Zimerman, d'origen uruguaià, i que el passat mes d'octubre fou detingut per la GNR (Guàrdia Nacional Republicana) a Portugal com a autor de la profanació del cementiri de Vila Praia d'Ancora, és la mateixa persona que va profanar a la matinada del 4 d'octubre diverses sepultures, en terra, nínxols i panteons, al cementiri de Pereiró, segons les conclusions de la investigació dels policies espanyols.
Les seves empremtes decadactilars (dels seus deu dits) així ho demostren després del confrontació realitzat per la Policia Científica de la comissaria de Vigoi la investigació portada a terme per funcionaris de la UDEV que, finalment, han aconseguit conèixer el seu vertader nom: s'anomena Facundo Damián Verdoquio, té 31 anys, és d'origen italoargentí i portava residint a Espanya des de fa diversos anys.
Fonts pròximes a la investigació afigen que mai va tenir domicili fix, ha viatjat per distintes províncies espanyoles i com a mitjà de subsistència, a més del resultat d'alguns robatoris, exercia de "gorreta" o aparcacotxes, sense descartar que ho hagués fet alguna vegada en Vigo.
Encara que aquesta persona, actualment reclosa al mòdul psiquiàtric de la presó de Matosinhos, no va negar la seva autoria d’ambdues profanacions, si va tractar d'enganyar a la Policia, tant portuguesa com espanyola, donant una identitat falsa.
Insistint una vegada i una altra en què les seves accions les havia fet després de rebre "ordres sobrenaturals" intentaria passar per "il·luminat" quan en semblar la realitat és una altra. Les "ordres sobrenaturals" que va dir haver rebut abans de portar a terme les profanacions podrien ser, sens dubte, el resultat de la seva addicció a les drogues, segons la investigació.
Funcionaris de la UDEV del Cos Nacional de Policia en Vigo es van traslladar el mes passat a Portugal para amb la GNR investigar a fons el que ocorre i aconseguir les seves empremtes dactilars. Arran de tot això es va poder aconseguir desemmascarar a què va dir anomenar-se David Pau Zimerman.
Les recerques policials van anar més enllà. Es va contactar amb la Interpol i la base estatal espanyola de dades. Amb l'ajuda del GATI (Gabinet Tècnic d'Identificació), equip policial expert en aquests treballs, es va arribar fins a la vertadera identitat del profanador.
Quan es va saber que es tractava de Verdoqui van saltar els seus antecedents: al juliol del 2005 fou detingut a Madrid per suposada violació a una compatriota i a l'agost del 2006 en La Corunya per un "robatori per estirada". Ara la diligències policials estan a poder del Jutjat d'Instrucció núm. 8 De Vigo i del Tribunal portuguès que porta el cas.
Jaime Corujo, "Faro de Vigo"
La idea de l’Ajuntament de Palafrugell de posar adhesius fluorescents als nínxols que no estan al dia en el pagament de les taxes de manteniment és qüestionable, però no sé si dir que és dolenta. Qualsevol es pot fer una associació d’idees amb les grues municipals. Quan la grua s’emporta el cotxe, els funcionaris col·loquen un adhesiu fluorescent d’aquests a terra. Enganxar-ho al nínxol és tota una declaració d’intencions: o pagueu o ens enduem els ossos! Però en realitat els ajuntaments tenen veritables problemes per cobrar aquestes factures de manteniment.
No m’atreveixo a dir que és una idea dolenta, ja que com a mínim és noble i va de cares, si tenim en compte la majoria de consistoris opten per ser més bandarres, discrets i saquejadors que el consistori palafrugellenc: obren els nínxols morosos, prenen els ossos, els aboquen a la fossa comuna i posen de nou el forat a lloguer... clientela no en falta.
Ramon Iglesias, "Diari de Girona"
El cementiri de Montjuïc va estrenar el dia de Tots Sants un mapa que guia el visitant per les tombes de 81 famosos
El plànol omet el panteó familiar d'un dels morts més coneguts, Santiago Rusiñol
Potser és perquè en una de les seves obres literàries Santiago Rusiñol va escriure una frase que ahir, davant la seva tomba, va ser recitada per l'actriu Rosa Novell: "...el que deia un sol full en un pobre cementiri". Però seria exagerat castigar-lo per això. No obstant, al mapa de 81 personatges il.lustres enterrats al cementiri de Montjuïc, estrenat ahir amb ocasió del dia de Tots Sants, s'omet un dels seus hostes més famosos.
I això precisament en l'any dedicat a Rusiñol, que disposa d'un enorme panteó familiar al carrer de Santa Eulàlia, un dels més concorreguts del cementiri. La tomba sí que està marcada al plànol, però amb un altre nom, el de Lluïsa Denís, poeta i esposa de Rusiñol, però molt menys coneguda que el seu il.lustre marit.
Gairebé davant hi ha el nínxol de l'escriptor Àngel Guimerà, al qual les germanes Montserrat i Maria Teresa, dues de les 96.000 persones que es van acostar ahir als cementiris de Barcelona, acabaven de posar-hi tres margarides. "Anem a veure la tomba d'un amic i sempre que passem per aquí davant veiem la de Guimerà una mica abandonada. L'haurien de cuidar, perquè al teatre encara s'hi poden veure obres seves", deien.
El primer sepultat
Tot just cinc metres més endavant passaven, sense adonar-se'n, per davant d'un altre nínxol emblemàtic de Montjuïc, el de José F. Fonrodona i Vila, "vecino de Matanzas (Ysla de Cuba)". No era un home famós, però va ser el mort que va estrenar el cementiri: "Su cadáver fue el primero que recibió sepultura en este cementerio, el 19 de marzo de 1883", es pot llegir a la làpida.
O sigui que, d'aquí a dos anys l'interminable cementiri de Montjuïc celebrarà 125 anys, i per tant no ha estat mala idea, tot i alguns errors, editar un mapa d'una de les necròpolis més interessants del món. Montjuïc no és, ni serà, com el Père Lachaise, un cementiri meravellós a l'est de París on es troben les tombes de, entre molts altres, Balzac, Maria Callas, Molière, la parella Yves Montand i Simone Signoret, Edith Piaf, Oscar Wilde, Proust i, per descomptat, Jim Morrison, imant que atrau joves i no tan joves al cementiri parisenc.
Montjuïc no té cap tomba tan florida com la del cantant de The Doors, tot i que es mereixerien una menció en el mapa els panteons de les famílies gitanes, sens dubte les que cuiden més bé i obliden menys els seus difunts. Però no, la ruta dels famosos transcorre aquí pels inevitables polítics (Cambó, Companys, Macià, Prat de la Riba, Porcioles); per músics, escriptors, pintors, poetes i altres artistes (Isaac Albéniz, Joan Miró, Frederic Mompou, Apel.les Mestres, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Montserrat Roig); i alguns esportistes, com el porter Ricardo Zamora i el gimnasta Joaquim Blume, enterrat al costat de la seva dona, Maria Josefa Bonet, que va morir en el mateix accident d'avió que el seu marit.
Alguns descansen en tombes gairebé anònimes, com el pintor Ramon Casas, enterrat sota el nom genèric de família Casas. A altres, en canvi, com a Ildefons Cerdà, li han creat una làpida molt original, que reprodueix una part del seu Eixample. "¿Què és? ¿Un laberint? ¿O lletres?", es preguntaven alguns dels visitants que al matí van col.lapsar amb els seus cotxes els accessos des de la Ronda Litoral.
Algunes tombes són, malgrat l'ajuda del mapa (no estaria malament posar-hi el número de les més il.lustres), molt difícils de trobar, com la de Joan Salvat Papasseit. Aquí, on la guia indica el seu nom, hi ha dues tombes conjuntes, que confonen, sense nom i amb poemes, però són en castellà: "Aquí cae la lluvia / Con un son eterno: / Aquí te combate / El soplo del cierzo, / Del húmedo muro / Tendida en el hueco, / ¡Acaso de frío / Se hielan tus huesos!". ¿Està Gustavo Adolfo Bécquer enterrat a Montjuïc sense que ningú ho sàpiga?
Els devots de l'anarquisme tenen el camí més llarg a recórrer. Des de la part més baixa del cementiri, de la tomba de Buenaventura Durruti i els seus companys de lluita, hi ha una pujada interminable per arribar al punt més alt, al cim de la muntanya, on un nínxol senzill alberga les restes de Salvador Puig Antich. Malgrat el fervor per la pel.lícula, ell no és el Jim Morisson català i només hi ha unes quantes flors fresques i una dedicatòria del poeta valencià Vicent Andrés Estellés: "El poble et va fer seu / va assumir la teva vida / i la teva mort".
Edwin Winkels, “El Periódico”
Dia dels Difunts. Un dels pocs dies en què vencem l'espant i ens en recordem de la mort. Però Josep Martínez Villanueva fa 26 anys que treballa de funerari. A cinc serveis per dia, s'ha ocupat de més de 40.000 difunts. Va començar com a enterramorts i ha arribat a director de Logística i Contractació dels Serveis Funeraris de Barcelona. Sentint- lo, vénen ganes de caure a les seves mans després de l'últim sospir.
--Professió esgarrifosa la seva.
--Hi vaig entrar per necessitat. Tenia 25 anys, acabava de ser pare i em vaig quedar a l'atur. Em vaig presentar a la Guàrdia Urbana, als Mossos, als forestals, al Metro. Va sortir l'oportunitat de ser operari de cementiris i jo, que vomito per res, no ho vaig dubtar ni un segon.
--Se'n recorda del primer dia?
--Sí. Optàvem a la plaça d'enterramorts uns 150 joves. Ens van citar a les 7.45 hores al cementiri de Montjuïc. La prova consistia a veure si tenies estómac per fer un desnonament, o sigui, treure les restes d'un nínxol per passar-lo a l'ossera general. Van obrir la sepultura i m'hi vaig ficar com qui es fica en un cine. ¡Tenia tantes ganes de treballar!
--Sí que en devia tenir.
--La meva dona diu que aquella nit em vaig llevar somnàmbul, vaig obrir la finestra i vaig dir: "Obro les portes de l'eternitat". Ella no va poder aclucar l'ull en tota la nit.
--No m'estranya.
--Doncs aquells quatre anys van ser una de les èpoques més felices de la meva vida. Tot era senzill. La gent amb qui treballava tenia una cultura limitada, però era molt bona gent.
--I els altres amics? No van fugir del seu costat espantats?
--No. Fins i tot els de l'equip de futbol on jugava --uns cachondos-- em deien el Fosas.
--No ha passat mai por?
--Només vaig sentir respecte una vegada. Una tarda havíem de fer un enterrament en un panteó. S'havia de preparar la sepultura i m'hi vaig haver de quedar a vigilar. Estava sol. De sobte es va enfosquir el cel i va començar a ploure. Queien uns llampecs impressionants. Em vaig ficar a dins i m'hi vaig estar una hora i mitja. Aleshores em va passar pel cap que estava usurpant el descans d'aquelles persones.
--No se'n va moure cap?
--No.
--Vostè ha vist esgarrapades a les caixes o coses així?
--No. Quan obres un nínxol t'adones del que som.
--Què som?
--Matèria orgànica. Això és el que hi ha dins del taüt.
--No som res.
--Jo sóc religiós no practicant. Als 29 anys vaig caure en una llarga malaltia i em vaig passar 92 dies en coma provocat. En un moment donat van dir que m'estava morint, i vaig resar perquè no passés. No per mi, sinó pel meu fill i la meva dona. Me'n vaig sortir. Crec que hi ha alguna cosa que ens protegeix i ens ajuda.
--Tant de bo. Li han fet peticions rares?
--No gaires. Una família em va demanar que vestís el seu difunt amb l'equip reglamentari del Betis.
--Manque pierda... No es queda impactat amb tot el que veu?
--A vegades en surto tocat. Vaig tenir la desgràcia d'atendre el pare del nen mort per una bengala al camp de l'Espanyol. Veure com es culpava per haver portat el seu fill al futbol aquell dia va ser terrible... Però hi ha una imatge que no oblidaré mai.
--La comparteix amb mi?
--Havíem d'enterrar una àvia de ben- eficència a primera hora del matí. No tenia a ningú. Al dipòsit, l'encarregat em va preguntar si me'n volia acomiadar. Li vaig tocar la galta, li vaig dir: "Au, àvia, que t'enterrarem", i li vam fer un petó al front.
¡Aquella àvia em va donar sort!
--Vostè fa això i els altres intentem esborrar la mort del mapa.
--¡Cada vegada més! Jo recordo que el dia que els meus pares em portaven al cementiri de Montjuïc era un dia de festa. Trencàvem la quotidianitat. El bus ens deixava a Can Tunis, pujàvem les escales, el dia semblava més lluminós...
--I va fer tots els papers de l'auca.
--Sí. Després d'enterramorts, vaig passar a distribuïdor, que és qui organitza el servei. El 1987, vaig ser assessor a l'Hospital de la Vall d'Hebron, i després a Sant Pau i el Clínic. Fins que vaig arribar a Sancho de Ávila. Sóc un funerari. I qui és funerari sent l'orgull d'ajudar les persones. Per aquí passa tothom.
--L'adéu és car, però és democràtic.
--El servei mitjà està entre els 2.800 i els 3.000 euros. A partir d'aquí, el que la família vulgui. Fins i tot un diamant amb cabells del difunt.
--Deixi-ho. Li fa por la mort?
--Ja no. I quan em mori, voldria que donessin els meus òrgans, que m'incineressin i escampessin les meves cendres pel cementiri d'Ogassa, a prop de Sant Joan de les Abadesses, mirant al Pirineu.
Núria Navarro, "EL Periódico"
L’exposició és un viatge seguint els passos dels catalans que varen fer les amèriques. Comença al cementiri de Montjuïc, on el visitant fa una primera mirada als grans panteons d’una burgesia catalana en expansió. Aquest lligam entre vida, mort i art continua, també, a les amèriques: a l’Havana, a Buenos Aires i a Montevideo.
Foto: Sergio José Martínez Primiani
