dissabte, 31 de desembre de 2005

Sant Feliu aprova un pla director del cementiri que cataloga els panteons

L'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols ha aprovat el Pla Director del cementiri, que marca les línies de treball de qualsevol reforma que es faci als seus nínxols i als panteons. El Pla Director, a més, cataloga tots els panteons i indica les necessitats de restauració que tenen aquests sepulcres monumentals.
«Tenim un cementiri preciós, amb una part on hi ha una gran quantitat de panteons familiars, però ens faltava marcar unes línies de treball en cas de reformes», va explicar l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols, Miquel Lobato. Aquestes pautes de treball ja estan definides gràcies al Pla Director del cementiri municipal, que l'Ajuntament va aprovar per unanimitat en el ple municipal d´aquest mes desembre.
Ha calgut un procés llarg per arribar a la concreció del Pla Director del cementiri, que també té el vistiplau de Patrimoni de la Generalitat. Principalment, el pla determina què es pot fer i què no es pot fer als nínxols i panteons del cementiri.
Segons va avançar l'alcalde, Miquel Lobato, el document també especifica a quins punts del recinte es permet guardar urnes funeràries.
Aquest Pla Director regula, a més, en quines condicions s'han de reformar els elements interiors del cementiri per tal que hi hagi una coherència entre ells. D´aquesta manera, es farà una catalogació detallada i completa de tots els panteons que hi ha ubicats en una part específica del recinte.
Aquests panteons, independentment del seu contingut emocional privat, tenen una valuosa importància des del punt de vista arquitectònic. L'objectiu és conservar-los i restaurar els que estiguin més degradats seguint les pautes marcades pel nou Pla Director.

Víctor Perxés / ACN, Diari de Girona

dilluns, 19 de desembre de 2005

Olot «descobreix» les obres d’art del cementiri municipal

El llibret ha estat editat pel consistori i el Museu Comarcal de la Garrotxa -amb la col·laboració de tres empreses- amb l’objectiu de donar a conèixer l’escultura funerària (sobretot neoclàssica, modernista i de principis del segle XX) que embelleix el cementiri municipal. Celestí Devesa (1868-1935) és, amb diferència, l’escultor amb més obra a la necròpolis (15 criptes i panteons), però també hi ha mostres del talent d’artistes com Josep Llimona, Josep Berga i Boada, Lluís Carbonell, Joaquim Marsillach o Martí Casadevall.
De la producció de Devesa, els entesos en destaquen l’harmonia clàssica, el misticisme i l’espiritualitat suau que desprèn. En són exemples les figures monumentals del Panteó Masllorens, que representen la tristesa i la resignació, o bé l’àngel, espasa en mà, del Panteó Capdevila. Ara bé, potser la més sorprenent de les tombes que va idear aquest artista (empleat com a escultor al taller de sants El Arte Cristiano) és la Tomba Danés, feta en bronze. El relleu mostra una bafarada de fum que surt de la base de la llosa i s’enfila per la banda dreta per donar forma a un esquelet. És la mort i cobreix el nom de la família amb els seus braços. L’altre nom molt remarcable vinculat a l’escultura funerària a Olot és el de la Foneria Barberí. D’aquesta empresa històrica van sortir estimables peces de bronze com ara la corona que decora el Panteó Jolis Pellicer o les làpides de les criptes Torrent i Artigas, decorades per Celestí Devesa, amb relleus i majestuosos, però no estàtics, àngels alats.

Cementiri des del 1821
Abans de centrar-se en les sepultures més treballades i els seus autors, el llibret (que fins i tot conté un plànol) repassa la història del cementiri municipal, inaugurat el 1821 si bé no hi consta cap enterrament fins el 1831. La primera entrada va ser l’ara lateral que dóna al carrer de les Estires. L’actual entrada principal es va obrir en motiu de la primera ampliació del recinte, el 1893, amb la particularitat que donava a uns terrenys cedits als enterramorts perquè hi tinguessin horts. També és destacable que aquella ampliació va ser possible gràcies a la compra anticipada de tombes i panteons, per 300 i 500 pessetes, respectivament.
El 1931 es va beneir la capella nova, construïda gràcies als diners reunits al llarg de 2 anys mitjançant una subscripció popular. Malaguanyats, perquè la capella va ser enderrocada el 1936 -4 anys abans, el que havia anat fora era el Sant Crist, de mida natural, ubicat a la plaça central. Actualment, el cementiri, situat a tocar de les graderes del volcà Montsacopa, custodia unes 8.000 sepultures organitzades en tres quadrilongs escalonats.
L’Ajuntament enviarà el llibret a tothom que posseeixi una sepultura al cementiri i també en deixarà exemplars (en total n’editarà 5.000) en punts com ara les oficines de l’ICCO. Precisament, l’ICCO ha avançat que és possible que organitzi un parell de visites guiades a començament de l’any que ve.

M. M., Diari de Girona

dimarts, 12 de juliol de 2005

Vides de santets

Una amable lectora del barri de Sant Andreu de Barcelona, la senyora Maria Dolors P., em va explicar que El Santet al·ludit al final del meu article necròfil de fa una setmana no estava enterrat al cementiri del Poblenou (o de l'Est) sinó al de Sant Andreu. Faig investigacions i resulta que tots dos teníem raó: hi ha -de moment- dos santets, igualment venerats per la devoció popular. El del Poblenou -que potser és el més conegut- es deia Francesc Canals i Ambrós; el de Sant Andreu, Francesc Pla i Sañas (ja veuen que per ser sant apòcrif no hi ha res com dir-se Francesc). El Santet del Poblenou, Francesc Canals, va morir el 1899 amb només 22 anys. Era un jove d'origen humil que, segons la tradició oral, va dedicar la seva curta vida a ajudar el proïsme. Tot just morir, la gent ja va atribuir a les seves despulles propietats sobrenaturals. Ha passat més d'un segle i aquesta devoció continua literalment intacta (fins al punt que l'Ajuntament va adequar fa poc el nínxol per facilitar les nombroses ofrenes votives que se li fan periòdicament). El Santet de Sant Andreu, Francesc Pla, també va morir molt jove: va deixar aquesta vall de llàgrimes el 1918, quan només tenia 25 anys. La caritat cristiana d'aquest frare era coneguda per tots els habitants de l'antiga vila de Sant Andreu de Palomar. El culte popular cap a Francesc Pla també va començar molt aviat, i perdura fins als nostres dies: la seva tomba sempre està plena de flors i altres objectes. Tot i les -diguem-ne- "irregularitats teològiques" que comporten aquest tipus de devocions, l'Església catòlica, que jo sàpiga, sempre s'ha mostrat tolerant amb el fet.
Què signifiquen, tots aquests santets? Una bona pista sobre la seva naturalesa ens la dóna l'època, el convuls període que aplega les darreries del segle XIX i els començaments del segle XX. Enmig d'un gran fangar d'analfabetisme, insalubritat, jornades laborals de dotze hores i canvis tumultuosos, els exorcismes de Verdaguer es donen la mà amb l'expansió de l'anarquisme. Temps de confusió. Per resumir-ho en una imatge: no seria gens estrany que alguns dels qui van cremar convents durant la Setmana Tràgica no tinguessin després cap problema a anar a demanar favors al Santet del Poblenou.

Ferran Sáez Mateu, "Avui"

dimarts, 5 de juliol de 2005

La mort a l'estiu

Dimecres passat, a les cinc en punt de la tarda, el termòmetre marcava a Barcelona 36 graus a l'ombra. En conseqüència, me'n vaig anar immediatament a visitar el cementiri neoclàssic del Poblenou, també conegut com Cementiri de l'Est. Per què? Molt senzill: perquè tenia l'absoluta seguretat que no m'hi trobaria amb ningú. I així va ser, si fem abstracció de les dotzenes de gats que viuen al recinte. Vaig poder fer el recorregut completament sol (un truc semblant consisteix a realitzar aquest tipus de visites autistes quan plou a bots i barrals, tot i que resulta una mica més incòmode). Meravellosa sensació d'irrealitat, com si el moviment del món hagués quedat atrapat en un parèntesi metafísic. El recorregut va ser tan agradable que quan, a quarts de vuit, vaig voler sortir, havien tancat. Moments de pànic. No duia el mòbil. Vaig pitjar un botó a la vora de la porta amb l'esperança que fos un timbre, però era un simple interruptor de la llum. Inspecció ocular a unes dependències que hi ha a l'esquerra de la porta de sortida. Res: lavabos amb una finestra enreixada. De sobte, allà mateix, una corda al sostre. L'estiro. Efectivament, és una campana que suposadament serveix per donar l'alarma en aquests casos. Cap resultat. Finalment, veig un cartellet: en cas de quedar-se tancats, surtin per la porta que s'indica (hi ha un plànol amb una línia verda fosforescent). M'hi adreço. Està a una certa distància. S'obre. A la sortida ensopego amb una parella d'avis, que òbviament no s'esperaven que ningú sortís per la porteta minúscula.
Per estalviar-se aquest ensurt, només cal que abandonin les instal·lacions abans de les set. Paga la pena visitar aquest cementiri, i ho dic sense cap ironia. La part neoclàssica és sorprenent. La decrepitud d'algunes tombes de gres contrasta amb el perfecte estat de conservació de les de marbre. La majoria són de començaments del segle XIX. Noms il·lustres. Evocacions d'altres temps: força gent nascuda a Cuba i retornada a Barcelona. Commemoracions d'epidèmies oblidades que van devastar la ciutat. I, naturalment, la tomba del Santet, tota una institució de la Barcelona popular.

Ferran Sáez Mateu, "Avui"