Les xarxes socials fomenten una nova mena
d’associacionisme, que permet a persones amb interessos peculiars de
trobar-se i treballar juntes. Aquest és el cas de la pàgina de Facebook
Cementiris de Catalunya, administrada per un grup d’aficionats als
fossars amb els quals he quedat per fer un cafè al Bar Quimet d’Horta.
Esther Celma i Toni Flores van començar amb aquest tema l’any 2007, amb el blog Imatgesdesilenci.blogspot.com.es,
des d’on han donat a conèixer moltes històries curioses sobre els
nostres recintes mortuoris. Gràcies a ells vaig conèixer el Cementiri
del Còlera a Tiana, un espai on descansen les víctimes de l’epidèmia del
1870 a Barcelona, enterrades sota un impressionant cilindre de pedra
decorat amb calaveres, rellotges de sorra i l’escut de la ciutat. O
l’abundant obra de l’escultor Josep Llimona, del qual s’han inventariat
34 obres funeràries que rarament surten als catàlegs d’aquest autor. Els
acompanyen Andrés Paredes, conegut pel grup de caçadors d’Hermes i que a
la seva pàgina Veodigital.blogspot.com de fotografia dedica un
espai important als cementiris de Barcelona, i Juanjo Macias, un dels
investigadors més actius sobre aquest tema, una autèntica enciclopèdia
pel que fa als fossars de la ciutat. Es van conèixer en donar suport a
la Ruta Europea de Cementiris, que agrupa persones que en comptes
d’anar-se’n de vacances a la costa prefereixen conèixer els cementiris
del continent (una activitat també coneguda com a necroturisme).
Ells ho tenen molt clar: “Un viatge a París no
seria rodó sense visitar el Père-Lachaise i la seva impressionant llista
de personatges cèlebres que hi estan enterrats”. De fet, localitzar
personalitats és una de les principals atraccions dels cementiris. A
Barcelona tenim tombes miraculoses com la del Santet del Poblenou i
grans mausoleus burgesos com els de Montjuïc. I al cementiri de Sant
Gervasi cada febrer li fan un homenatge poètic a Joan Maragall. El de
Sant Andreu acull un panteó amb una pistola de marbre i el sepulcre
conegut com la Núvia del Cementiri, que la llegenda atribueix a una noia
que va morir el dia del seu casament. Entre tombes es barreja art,
història, simbologia, cultura popular, sociologia i arquitectura,
paisatges suggerents per als fotògrafs.
Segons
m’expliquen, és complicat inventariar un cementiri, és propietat
privada, de manera que la fotografia resulta bàsica per documentar
futures intervencions. Aquest seria el cas de la recent restauració de
la làpida de Serafí Pitarra, o la de la placa de bronze que els metges
argentins van posar-li al doctor Ferran i Clua (descobridor de les
vacunes contra el còlera, el tifus i la tuberculosi), robada fa un
parell d’anys: “Els robatoris són un greu problema, des de furts
ocasionals de gerros o angelets fins a desaparicions d’estàtues i
elements ornamentals metàl·lics”. Malgrat les dificultats, sembla que la
salut dels fossars catalans és força bona. Cementiris de Barcelona ha
sigut pionera a organitzar visites, concerts i activitats gratuïtes
dintre dels seus recintes a fi d’obrir-los al ciutadà, a part de
senyalitzar-los amb codis QR, aplis i panells informatius.
Els demano un motiu per visitar el cementiri i coincideixen en el silenci, la pau i les extraordinàries escultures, com El petó de la mort
al del Poblenou, o els panteons Urrutia, Bohigas, Gener o De la Riva
(aquest últim va arribar a tenir un dels primers ascensors que es van
instal·lar a Barcelona!) de Montjuïc. S’acomiaden de mi amb un epitafi:
“Aquí cria malves un herbolari”.