dimecres, 30 de novembre de 2011

Una passejada pel cementiri del Poble Nou

La primera necròpolis urbana. Creat el 1775, el cementiri del Poblenou (Taulat, 2) ofereix avui una valuosa mostra d'obres de diferents èpoques i estils. El primer i tercer diumenge de cada mes organitzen visites guiades que a més revelen interessants esdeveniments històrics de la ciutat, tant col·lectius com personals.


Esquelet alat

Amb permís del panteó del Santet, el grup de marbre El petó de la mort és una de les obres més conegudes del cementiri. «Rebem moltes visites, sobretot els caps de setmana, i la majoria demanen per aquestes dues obres. A causa de la situació del cementiri, molt a prop de la platja i de la Vila Olímpica, hi vénen molts turistes», explica la recepcionista, Sandra García. El marbrista Jaume Barba va projectar el 1930 El petó de la mort, que representa la cruesa de l'òbit sota la forma d'un esquelet amb ales que absorbeix la vida a un jove amb un petó. «No és una mort dolorosa ni violenta, és més aviat dolça», opina la guia, Montse Fabregat.


'EL SANTET'
Lloc de pelegrinatge

«El Santet era un treballador dels antics magatzems El Siglo, situats a la Rambla, que va auxiliar molta gent quan es van incendiar el 1932», explica Lluís Bru, que ha aprofitat la visita familiar al cementiri per demanar al Santet protecció per als seus. «Diuen que si demanes per als altres, la petició té més força», explica Bru després de deixar un paperet al costat del nínxol d'aquest lloc de pelegrinatge. Francesc Canals Ambròs era el Santet i va morir el 1899 als 22 anys. Tan gran és la devoció per aquest noi que el seu nínxol es va haver d'ampliar el 1930 per poder acollir totes les visites i les ofrenes florals que rep diàriament.


PANTEÓ D'ANSELM CLAVÉ
Un utòpic molt estimat

El panteó del músic, poeta i polític Josep Anselm Clavé (1824-1874) es va erigir per subscripció popular el 1876. El bust va ser obra de l'escultor Manuel Fuxà. «Clavé és un personatge molt estimat, un socialista utòpic enamorat de l'art que amb la popularització de les corals va treure molta gent dels bars. La gent sortia de la fàbrica i se n'anava a cantar en comptes de perdre el temps bevent a la barra», explica Montse Fabregat, una de les guies del cementiri de Poblenou. L'experta destaca que les restes mortals d'altres personalitats com Narcís Oller, Valentí Almirall o Narcís Monturiol també descansen al recinte funerari.


L'ÀNGEL DE FABIANI
Art a l'aire lliure

Un àngel emportant-se una figura femenina, obra de l'escultor genovès Fabiani, és la representació que corona un gran panteó construït el 1880 pel mestre d'obres Pere Bassegoda. «La gent té un concepte tètric dels cementiris, i aquesta escultura de Fabiani és l'exemple d'art a l'aire lliure. Abans la separació entre la vida i la mort no era tan clara i per això la gent encarregava grans obres per ser recordats», explica la guia Montse Fabregat. Aquesta experta destaca la riquesa dels símbols: «Els difunts no parlen i per tant tot el que ens diuen és a través de signes i imatges».


MONUMENTAL CREU CELTA
Antiga fossa comuna

Molt a prop de l'escultura El petó de la mort s'hi va aixecar una creu monumental d'influència celta. Decorada amb relleus de línies entrellaçades i elements vegetals, la colossal obra de pedra calcària va ser projectada per Leandre Albareda el 1887. La creu s'alça en un terreny que havia estat la fossa comuna. Tota aquesta zona enjardinada es manté en perfecte estat gràcies a l'equip de manteniment del cementiri. «La pau que transmet el lloc també s'encomana entre nosaltres. Hi ha molt bon ambient de treball», explica Juan Francisco Gutiérrez, encarregat de manteniment.


CENOTAFI DE LEANDRE ALBAREDA
Febre groga

El cenotafi en record dels qui el 1921 van perdre la vida a causa de l'epidèmia de febre groga està situat al punt de confluència de les quatre illes del primer departament. Va ser projectat per l'arquitecte municipal Leandre Albareda i presenta unes imponents columnes i corones de bronze, en què hi ha quatre làpides de marbre amb inscripcions. «Malgrat les làpides, això no és cap tomba. Aquest cenotafi és un monument als metges, els religiosos i els regidors que van ajudar els ciutadans quan l'epidèmia va assolar la ciutat de Barcelona», explica la guia Montse Fabregat.

Luis benavides. "Una passejada pel cementiri". El Periódico, p. 45 (23 de novembre de 2011). 

divendres, 4 de novembre de 2011

Els vius a la ciutat dels morts

Dimarts i dimecres d´aquesta setmana vam commemorar, un any més, la festa de tots els sants i de tots els fidels difunts. Com cal esperar en una festa de la mort, aquesta no és una commemoració que gaudeixi de gaire vitalitat. Les tradicions que li són associades, com la ingesta de panellets, moniatos i castanyes, el pont de Tots Sants o la coincidència, a Girona, amb la celebració de les Fires, més aviat aparten que no pas apropen els gironins als cementiris. No ens hauria d´estranyar. Vivim tot l´any, al capdavall, procurant no mirar-nos la mort gaire de cara.
D´ençà del segle XVIII, i per motius tant higiènics com d´ordenació urbanística, els cementiris dels nostres pobles i ciutats es van traslladar fora dels nuclis urbans. En molts casos, el creixement demogràfic s´ha acabat venjant d´aquest intent de bandejar la mort i les ciutats han acabat atrapant aquella zona destinada al cementiri, que un dia va ser als afores de la ciutat i que avui, pràcticament, n´és el centre.
Els cementiris de les nostres latituds no són cementiris monumentals. Les eternes desigualtats socials que patim en vida s´han intentat reproduir en el disseny de tombes, làpides i mausoleus. Amb més aviat poc èxit, però. Un cementiri com el municipal de Girona - tant el vell com el nou-és a anys llum de cementiris com el de Montmartre de París, el cementiri protestant de Roma o el de Plainpalais de Ginebra. No és la mena de lloc que incloem en les guies turístiques ni convida els oriünds a passejar-s´hi.
És un espai correcte, però no arriba a ser atractiu. Malgrat tot, abans d´ahir, els cementiris de Girona eren un petit formiguer de vius que passejaren per la ciutat dels morts. Visitar els fidels difunts, portar-los flors, netejar-ne les làpides és una activitat cada cop menys freqüent el dia 2 de novembre, però encara hi ha prou gent que la practica.
Sorprenentment, els elements més atractius dels nostres dos principals cementiris, el vell i el nou, no es troben al seu interior sinó a l´espai que hi dóna pas. En el cas del cementiri vell devem a l´arquitecte Rafael Masó una reforma (1919) que no es va poder portar a terme completament, però que dota el mur exterior d´elements simbòlics interessantíssims, principalment les serps enroscades i un llop devorant un nen. En el cementiri nou, en canvi, destaca una obra molt més recent, Die-Mundi (1995), de Pep Admetlla, una al·legoria escultòrica de grans proporcions que ens parla del pas de la vida a la mort. D´inspiració dantesca, l´escultura d´Admetlla té la virtut de prescindir d´elements iconogràfics cristians. La mort, al capdavall, no coneix religions ni ideologies. És, amb molta diferència, la part més democràtica de la vida.

Oriol Ponsatí-Murla, La Vanguardia Girona

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Peres condemna les profanacions en cementiris àrabs i cristians d'Israel

El president de l'Estat israelià, Shimon Peres, ha condemnat els actes de vandalisme i profanació de tombes en dos cementiris, un de musulmà i un de cristià, a la població àrab de Jaffa, pertanyent al municipi de Tel Aviv. Peres ha titllat d'"acte criminal i deshonrós" aquestes agressions, que, afirma, "s'oposen als valors morals de la societat israeliana". El cap de l'Estat exhorta també les autoritats a "fer tot el que sigui necessari" per trobar els autors d'aquest acte criminal a fi de portar-los davant la Justícia al més aviat possible.
Unes 25 tombes han estat profanades als dos cementiris i a les seves làpides han aparegut missatges com "mort als àrabs" o "política de preu", en referència a l'estratègia de grups radicals jueus, principalment colons, d'atacar propietats o símbols palestins com una manera de compensar desmantellaments forçosos d'assentaments per part de l'Exèrcit israelià.
Segons les primeres investigacions, els fets van tenir lloc divendres, en vigílies de l'inici de la jornada de Yom Kippur, la més solemne del calendari hebreu, durant la qual es paralitza tota activitat. La profanació de tombes de la comunitat palestina amb ciutadania israeliana resident al sud de Tel Aviv succeeix un altre tipus d'atacs contra llocs de culte musulmans a Israel i Cisjordània, així com agressions i assetjament a forces de seguretat als territoris ocupats per colons jueus.
Tots els assentaments jueus en el territori ocupat palestí el 1967 són il·legals segons el dret internacional. D'acord amb els càlculs dels serveis de seguretat interna israeliana, el Shin Bet, els extremistes jueus d'extrema dreta no necessiten en l'actualitat "excuses" per actuar i desenvolupar actes violents contra palestins o els seus centres de culte.

El Periódico de Catalunya, ed. digital,  (8 d'octubre de 2011).

divendres, 9 de setembre de 2011

Joies oblidades [Cementiris de la Costa Brava]

 Sant Feliu de Guixols [Foto: Imma Saiz de Baranda]

Els cementiris d´alguns pobles de la Costa Brava guarden obres de gran valor patrimonial en forma d´hipogeus i panteons. Es escultòriques de caire modernista que han esculpit autors com l´arquitecte Josep Puig i Cadafalch i que sovint passen desaparcebudes pel turista, o fins i tot pels mateixos veïns,pel simple fet de ser on són. La por a tot el que envolta la mort fa que totes aquestes obres quedin en l´oblit i només a l´abast d´aquells que han trencat aquesta frontera cultural.
En alguns d´aquests cementiris hi ha enterrats personatges il•lustres com el darrer president de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil, Josep Irla. Descansa en un senzill nínxol del cementiri neutre (o protestant, tal i com se´l coneixia antigament) de Sant Feliu de Guíxols, juntament amb desenes de maçons. Un altre exemple significatiu el trobem a Portbou on reposen les despulles del filòsof marxista Walter Benjamin, que va morir al setembre del 1940 per causes encara desconegudes.
Sant Feliu i Portbou són dos exemples oposats del que representa el patrimoni cultural que atresoren els cementiris de la Costa Brava. El guixolenc, pels panteons i les escultures que els indians i burgesos de principis del segle XX es van fer esculpir, mentre que el de Portbou és un petit cementiri que compta amb unes vistes priviliegiades sobre el darrer tram de costa mediterrània de Catalunya.
El cas de Lloret de Mar és l´exemple més representatiu de l´art funerari català per la gran quantitat d´obres amb valor patrimonial que hi suma. Aquest cementiri és una visita obligada pel turista que visita el municipi de la Selva marítima. A pocs minuts de l´avinguda Just Marlés, on s´hi concentra part de l´oci nocturn, existeix la possibilitat de descobrir com els indians projectaven el seu pas pel cementiri com una sala d´espera i descans abans del judici final. L´iconografia de les escultures desvetlla al visitant un viatge que pocs han sabut descobrir. 

 Cementiri de Lloret. [Foto: Agustí Ensesa]


Modernisme FUNERARI 

Els cementiris de Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols amaguen al seu interior un gran llegat d´obres que expliquen com els indians entenien la mort
En el cementiri de Lloret de Mar no hi reposa cap mort. "El que hi ha són ànimes descansant en un somni a l´espera del judici final", explica el guia oficial de turisme, Markus Schramm. La premissa és bàsica per entendre la iconografia que els hipogeus atresoren en obres escultòriques dels indians enterrats a la localitat. A la porta d´accés del de Sant Feliu de Guíxols, un rellotge de sorra amb ales ens recorda abans d´entrar al cementiri que el temps fuig sense remei.
Lloret de Mar i Sant Feliu de Guíxols són els dos cementiris de la Costa Brava que disposen d´un major patrimoni arquitectònic modernista i noucentista. La influència i els diners dels indians - aquells que havien tornat amb èxit de fer les Amèriques-van deixar un llegat incalculable d´obres sovint desconegudes.
El cementiri modernista de Lloret de Mar fou projectat pel mestre d´obres Joaquim Artau. L´equipament es va començar a construir l´any 1896 i fou inaugurat el 1901. S´estructura a partir d´un passeig central que va des de l´entrada fins a la capella i a banda i banda del qual s´hi ubiquen els hipogeus i panteons de més categoria. Aquest cementiri conté algunes de les mostres més significatives de l´art funerari català de principis del segle XX, majoritàriament modernistes i fetes per arquitectes i escultors com Josep Puig i Cadafalch, Vicenç Artigas, Antoni Gallissà, Bonaventura Conill o Ismael Smith, entre d´altres.
El de Sant Feliu de Guíxols s´estructura a diferents nivells. Consta d´una zona neutra - o protestant-i una catòlica. En aquesta última part hi destaquen panteons modernistes i noucentistes, mentre que les tombes d´alguns membres de la lògia Gesòria i la del president de la Generalitat a l´exili Josep Irla i Bosch se situen en nínxols del cementiri neutre. L´equipament es va construir el 1830 gràcies a la cessió dels terrenys que va fer la comunitat benedictina en el sector de Mas Pinto. En aquesta primera part de cementiri hi ha el fossar comú en memòria dels assassinats del 1936 i tombes sense identificar del XIX. També hi han restes de la capella que s´enderrocà cap als anys 80 del segle XIX i de la qual pràcticament no hi ha dades. Al següent nivell hi ha l´espai burgès de grans panteons i amb moltes obres projectades per l´arquitecte Manuel Almeda.
Tots dos cementiris atresoren obres de gran valor. Un patrimoni bàsicament modernista que té una lectura iconogràfica que es representa per mitjà d´àngels, flors, creus o llibres esculpits sobre pedra i marbre, entre d´altres elements. Tots aquests expliquen com la societat burgesa de principis de segle XX i del XIX entenia el pas pel cementiri com un lloc de trànsit a l´espera d´iniciar el camí cap a una nova vida. "Són ànimes descansant en un somni on totes les coses que han fet en vida seran jutjades, quedaran a la dreta del Senyor i hi haurà una resurrecció. Hi haurà una nova vida, hi haurà una victòria sobre la mort", explica en Markus.
Els àngels que hi han esculpits tenen cares de serenor i tranquil•litat. Esperen emportar-se el finat cap al judici final. Alguns es mostren ja amb les ales obertes, mentre que d´altres estan simplement en repòs. La creu és el símbol de la resurrecció, mentre que les flors i les plantes són el símbol del pas del temps. L´exemple més representatiu d´aquesta obra és, segons en Markus, l´hipogeu de Mataró i Vilallonga de Lloret de Mar i d´influència gaudiniana. "Hi és tot representat, la idea de la lluita entre el bé i el mal", diu. El bé el representa un fals sarcòfag, mentre que les tenebres estan representades per un drac amb la boca oberta devorant un crani que trenca les Taules de la Llei. "El resultat d´aquesta lluita és la creu que emergeix del centre, que representa la resurrecció, la nova vida", explica.


Un atractiu turístic i cultural

La directora de Patrimoni Cultural de Lloret de Mar, Anna Fuentes, afirma que el cementiri és un dels "elements patrimonials més visitats". Estimen que cada any el poden visitar unes 13.000 persones. Entre gener i octubre hi ha una afluència mitjana de 40 persones al dia mentre que els mesos de desembre i gener baixa fins a la dotzena. La data més destacada és per Tots Sants. Aleshores poden rebre fins a 2.000 visites en un mes.
En unes xifres similars és mou el segon cementiri modernista de referència de la Costa Brava. El conserge del de Sant Feliu de Guíxols, Manel Bou, comenta que entre juny i setembre entren unes cent persones al dia. "Si fa mal temps enlloc d´anar a la platja vénen aquí", comenta. Durant la resta de l´any, en canvi, la mitjana està en la vintena, de manera que hi ha unes 16.000 visites anuals. 


Un balcó sobre el mar

No hi ha grans panteons modernista. Tampoc artistes de renom hi han esculpit les seves obres. Però el cementiri de Portbou és un dels més bells de la Costa Brava. Penjat a uns trenta metres sobre el nivell del mar, el cementiri de l´últim municipi del litoral gironí gaudeix d´unes vistes privilegiades del darrer tram de costa fins a França. Abans que es construís aquest cementiri els enterraments dels veïns i veïnes de Portbou s´havien de fer a Colera, i per mar. Portbou era aleshores un agregat del poble veí que no tenia comunicacions per carretera fins que es va construir l´actual tram de Llançà, que va fins a la frontera pel coll de Frare, i que es va inaugurar el 1918.
El cementiri es va construir en terrenys adquirits per la companyia ferroviària i es va acabar l´any 1885. No obstant, les primeres adquisicions de nínxols que hi ha registrades a l´Ajuntament daten del 1899. Just aquest any és quan es decideix destinar un espai del cementiri als creients catòlics i un altre per fer una fossa civil.
L´espai s´estructura en diversos carrers a diferents nivells. Coronant l´espai, al mig del cementiri, hi ha una petita capella vuitcentista dedicada al Sant Crist que data del 1900. Un edifici que l´alcalde de Portbou, Josep Lluís Salas, vol convertir en una nova icona del poble.
La seva ubicació, que permet gaudir d´una vista d´ocell única sobre el Mediterrani, converteix l´equipament també en el punt de referència visual per aquells que visiten la costa del municipi des del mar.
Salas reconeix que el cementiri és un dels principals atractius turístics del poble. Per aquesta legislatura s´ha marcat com prioritat emblanquinar-lo tot malgrat la precària situació econòmica. D´aquesta manera - comenta-,"tindrem un punt visual com té Cadaqués" amb l´església de Santa Maria, que està situada al punt més alt del nucli antic.
Actualment el cementiri el visiten de mitjana unes vint persones al dia. La gran majoria veïnsdel poble. "El 90% de la població de Portbou té gent al cementiri, per això considerem que és un equipament que s´ha de mantenir net i pulcre", afirma l´alcalde.
En aquest sentit, l´Ajuntament disposa d´una brigada que realitza tasques de manteniment constantment per evitar que es deteriori. Sobretot per l´efecte de la humitat i la sal del mar. La partida assignada per aquesta feina és d´uns 11.000 euros. "Però si en necessitem més, se´n posen més", apunta Sala, que també afegeix que "la persona que cuida bé els seus morts vol dir que cuida bé els vius".
El de Portbou és un cementiri amb tots els ingredients de la Costa Brava més bella. L´acompanyen els característics pins verds, una mar blava i nítida sota els peus i la tranquil•litat que ofereix un entorn natural que s´ha sabut mantenir al marge de la bombolla immobiliària.
Però si per una cosa és conegut aquest cementiri és perquè hi reposen les restes del filòsof alemany Walter Benjamin. La història diu que que es va suïcidar amb una sobredosis de morfina el 26 de setembre del 1940 mentre fugia dels nazis camí dels Estats Units en assabentarse que havia de ser repatriat. "I ara vénen col•legis, fins i tot de França, per veure-ho", comenta el regidor municipal Trino.

Jofre Sáez, La Vanguardia, Girona

divendres, 2 de setembre de 2011

Passejades pels cementiris monumentals de Barcelona

Els cementiris sovint són el reflex de la història de les ciutats, una antologia inusual dels gustos i costums dels seus grups socials, les seves èpoques i els seus llocs. Donar a conèixer aquest llegat i acostar aquests recintes als ciutadans és l'objectiu de la Ruta dels cementiris, una iniciativa de Cementiris de Barcelona que promou, a través de visites guiades gratuïtes els diumenges, descobrir el paisatge funerari de la capital catalana.
Aquesta aposta, que any rere any es consolida com a element turístic (amb 6.734 visitants el 2010, 1.200 més que l'any anterior), comprèn un recorregut pels dos cementiris monumentals que hi ha a la ciutat: el del Poblenou, d'estil neoclàssic i dissenyat per l'italià Antoni Ginesi a principis del XIX, i el de Montjuïc, modernista i dissenyat per Leandre Albareda a finals del mateix segle. Tots dos estan dotats d'un significatiu patrimoni artístic. «La idea és que la gent pugui passejar igual per aquí que per la plaça de Catalunya», apunten per part de l'entitat.
La ruta pel cementiri del Poblenou es va iniciar el 2004. Són parades destacades d'aquest itinerari El petó de la mort, escultura de Jaume Barba que representa la injustícia per la pèrdua d'un jove fill, i la sepultura de Francesc Canals (anomenat el Santet), que encara és visitada per gent que li fa peticions i hi deixa exvots. A més a més, dues vegades l'any (març i octubre) se celebra una ruta nocturna, ambientada amb espelmes, música clàssica en directe i guies disfressats d'època.
El cementiri de Montjuïc, que va ordenar construir l'alcalde Rius i Taulet quan el del Poblenou va quedar petit, compta amb 150.000 sepultures. Són diverses les rutes que el públic pot fer en aquest lloc des del 2007: la històrica, l'artística i la combinada; aquesta última és un aperitiu de les dues primeres. Els panteons de conegudes famílies catalanes, com els Ametller (amb una església neoromànica) o els Batlló (amb un panteó neoegipci), són algunes parades clau. També es pot visitar per compte propi l'original sepultura d'Ildefons Cerdà, que té una làpida que reprodueix la seva obra més famosa, l'ordenació urbanística de l'Eixample.
Les dues passejades s'emmarquen dins la Ruta Europea de Cementiris, una jove iniciativa que pretén donar a conèixer el patrimoni funerari d'Europa i a la qual s'han adherit, de moment, 53 cementiris de 39 ciutats, com els de Pere Lachaise (París) i West Norwood (Londres).

Mariña Muñóz Benito. "Per làpides i panteons". El Periódico, p. 37 (28 d'agost de 2011)

dissabte, 20 d’agost de 2011

El Cementiri ruinós de Sant Josep de Cadis


L'any 1787 Carles III d’Espanya aprovà un decret que prohibia en tot el regne els enterraments a les zones urbanes. Com a conseqüència, l'any 1800 es començà a construir fora de les muralles de Cadis el cementiri de Sant Josep, sent el arquitecte encarregat del projecte en Torcuato José Benjumeda. Aquell mateix any, durant el mes d'agost, la capital gaditana patí una epidèmia de febre groga que precipita la inauguració del cementiri.
L'any 1900 s'amplià el recinte. El 1947 Cadis experimentà una de les seves històries més lúgubres en temps de pau quan un polvorí amb armament antisubamarins explotà i matà a 152 persona i en va ferir 5.000 i escaig més. Tots els difunts van ser enterrats a la part nova del cementiri, creant una aglomeració important a causa de la quantitat de cadàvers que van arribar en qüestió d'hores.
El cementiri va tenir diverses ampliacions i reformes des de 1947 fins els 1992 data en la qual es deixà d'inhumar per manca d'espai i començà de forma puntual el trasllat de restes humanes per part dels familiars al cementiri de Chiclana.
En 1997 l'ajuntament signà un acord per el trasllat de les restes òssies al cementiri Mancomunal. Actualment ja s'ha traslladat gairebé la seva totalitat i entre les demolicions, els ensorrament i els nínxols buits, el cementiri té un aspecte absolutament desolat. De fet, actualment només romanen les despulles de persones enterrades al segle XIX de les quals no s’ha pogut localitzar els seus familiars perquè procedeixin al seu trasllat fins a les actuals instal•lacions del cementiri mancomunat existent a Puerto Real.
L'estat del cementiri és lamentable i sembla que les autoritats no saben molt què fer amb aquestes ruïnes i el solar.




Llegendes sobrenaturals
Segons un article en línia a Mundo Paranormal que signava Miguel Ángel Segura a principis del 2007, el fossar té les seves pròpies llegendes sobrenaturals. Així els vigilants haurien escoltat sorolls estranys, observat desplaçament d’objectes o vist persones en llocs on realment no hi havia ningú. Fins i tot un testimoni no anònim, Alfonso Cozar Romero, hauria estat agredit per un agent invisible. Aquest antic vigilant entre 1991 i 1995 també hauria vist un crist plorar i sagnar....


Porta de la casa del guarda s'hauria produït l'agressió.

Alfonso Cozar Romero davant del suposadament miraculós santcris.

dijous, 18 d’agost de 2011

El llibre 'Tombes & lletres' proposa un recorregut fotogràfic i literari per 41 sepulcres d'autors en llengua catalana


L'encant rodoredià La cara de Mercè Rodoreda segueix fascinant fins i tot esculpida al cementiri de Romanyà. Foto: Judit Pujadó
"Les tombes són ambigües. Conserven alguna cosa i, malgrat tot, no conserven res", escriu Cees Nooteboom (l'Haia, 1933) a Tumbas de poetas y pensadores, un assaig on escriu les seves impressions sobre la visita als sepulcres d'una vuitantena d'escriptors de països i moments històrics molt diversos. "La majoria dels morts callen. Ja no diuen res. Literalment ja ho han dit tot. Però no passa així amb els poetes. Els poetes segueixen parlant. De vegades es repeteixen. Això passa cada cop que algú els llegeix o en recita un poema per segona o centèsima vegada", continua Nooteboom, que pren l'accepció més generosa del mot poeta -la que equival a creador - i construeix un llibre singular que ha inspirat una proposta interessant i més polifònica.
El llibre Tombes & lletres és una de les primeres referències d'Edicions Sidillà, iniciativa editorial de Xavier Cortadellas i Judit Pujadó que comença amb la voluntat de publicar quatre col·leccions, una de narrativa catalana i una altra d'estrangera, una tercera d'assaig i, de tant en tant, un quart calaix de "llibres especials" com aquest, que recull textos sobre els sepulcres de 41 escriptors en llengua catalana -de Ramon Llull a Andreu Vidal: del segle XIV fins a finals del segle XX-, escrits per 41 autors diferents, il·lustrat amb fotografies de mides generoses i amb la sobrietat del blanc i negre fetes per Judit Pujadó i Eduard Punset.

Els fundadors: del fervor lul·lià a les visions verdaguerianes

El titànic esforç normalitzador de Pompeu Fabra (1868-1948) encapçala el volum. Les despulles de Fabra descansen a Prada de Conflent. L'epitafi aclapara: "Seny ordenador de la llengua catalana".
Vuit segles abans, Ramon Llull (1232-1316) va posar-hi les primeres pedres literàries i doctrinals. El llibre d'Evast i Blaquerna , Fèlix o llibre de meravelles i poemes com Lo desconhort i Cant de Ramon encara enlluernen per la força primigènia i la tossuderia religiosa que contenen. Més de cent anys després de la mort de Llull, Ausiàs March (1397-1459) escriuria alguns dels versos més impressionants de la literatura catalana: "Amor, de vós, jo en sent més que no en sé (...) e de vós sap lo qui sens vós està:/ a joc de daus vos acompararé".
Després de la bona collita de la baixa Edat Mitjana, les lletres catalanes no serien represes amb prou entusiasme fins a la Renaixença: els editors de Tombes i lletres han inclòs uns quants dels responsables de l'empenta, que oscil·len entre la vocació popular d'Àngel Guimerà i Narcís Oller i els versos llegendaris de Jacint Verdaguer.


Els grans noms del segle XX: Modernisme, Noucentisme i talents únics

Si Joan Triadú titulava la seva autobiografia Memòries d'un segle d'or (Proa, 2008) fent referència a la bona salut de la literatura catalana del segle passat, Tombes & lletres -que a través del títol homenatja les Visions & cants maragallianes- dedica dues terceres parts del seu gruix a autors del segle XX.
Carles Duarte comenta els sepulcres de Carles Riba (1893-1959) i Clementina Arderiu (1889-1976), ubicats al barri de Sarrià de Barcelona. Miquel Pairolí recorda el cementiri de Llofriu, on descansa Josep Pla (1897-1981). Dolors Miquel visita Sant Quirze Safaja amb la intenció de trobar "una presència que l'antigor devia desar ben amagada en un dels seus infinits calaixos", la del poeta Màrius Torres (1910-1942). L'editor Quim Torra troba totes les solituds del món a Siurana, lloc on hi ha les restes de Joan Sales (1912-1983).


Les últimes desaparicions: el llibre també recorda Porcel, Moncada i Vidal

La longevitat va convertir Josep Palau i Fabre (1917-2008) en un dels últims testimonis de la generació que va començar a publicar abans de la Guerra Civil. Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu van morir molt abans que el poeta, dramaturg i assagista barceloní, que fins i tot veuria com s'extingien prematurament els talents de poetes com Gabriel Ferrater (1922-1972), Maria-Mercè Marçal (1952-1998) i Andreu Vidal (1959-1998), i narradors com Jesús Moncada (1941-2005) i Baltasar Porcel (1937-2009), l'última de les grans desaparicions literàries de les lletres catalanes d'aquests anys. Tombes & lletres els homenatja a tots amb elegància.

Jordi Nopca, "Recordar el Nostres escriptors",  13 d'agost de 2011, Ara


Notícies anteriors relacionades

diumenge, 14 d’agost de 2011

Les rutes pels cementiris guanyen adeptes

Els cementiris són, sovint, indrets de la ciutat amb un important patrimoni artístic i històric que pot passar desapercebut. És per això que Cementiris de Barcelona organitza visites, des del 2005, per conèixer aquests recintes. El Cementiri de Poblenou és dels que té més èxit, ha rebut unes 13.500 visites en aquests sis anys i, per aquest motiu, avui incorpora una nova ruta en anglès.
El Cementiri de Montjuïc també rep força visitants. Des que el 2008 va iniciar les visites turístiques, s’hi han passejat unes 6.000 persones. A més a més, els números no fan més que créixer. En el cas del recinte del Poblenou, les visites del 2010 s’han incrementat en un 30% respecte a les del 2009. Aproximadament un 60% dels qui s’hi acosten són turistes. Per a ambdós itineraris, Cementiris de Barcelona ofereix plànols i guies amb informació sobre els monuments més destacables.
Però Barcelona compta amb nou cementiris més i dos centres crematoris, tots aquests inclosos en la ruta de cementiris que compta amb el suport d’Unescocat. La ruta està adherida a la Ruta Europea dels Cementiris, un patrimoni format per 53 cementiris en 39 ciutats de 18 països.

BTV

dilluns, 8 d’agost de 2011

Cementiris de Barcelona i la productora de 'Biutiful' hauran de pagar 20.000 euros pels desperfectes en una tomba de Sants

(ACN). Un jutjat condemna les dues empreses a pagar a mitges una indemnització per danys morals a la família afectada
Mod Producciones, la productora de 'Biutiful' i l'empresa pública Cementiris de Barcelona hauran d'assumir una indemnització de 20.000 euros després que una família denunciés els desperfectes que va patir un nínxol al Cementiri de Sants el desembre de 2008, mentre Alejandro González Iñarritu rodava el film ambientat a la capital catalana.
El govern municipal, que al gener va assegurar que la productora assumiria “tota la culpa” dels elements malmesos ha confirmat que no es recorrerà la sentència i que per tant, la família rebrà la indemnització, però també han explicat que les asseguradores de les dues empreses han començat a negociar com es farà efectiva la multa.

Ara

Notícies relacionades anteriors:

dimecres, 27 de juliol de 2011

El santet del Poblenou incorporat a la trama de la novel·la 'Habitacions tancades'

Poc se sap en realitat de Francesc Canals Ambròs, conegut popularment com el Santet del Poblenou. La seva làpida al cementiri de l’Est de Barcelona proporciona alguna de les poques dades incontrovertibles de la biografia, a saber, que va morir el 1899 amb 22 anys i uns mesos. Però la visita més elemental a la seva tomba –que està senyalitzada com a atractiu turístic– denota que, més enllà del currículum oficial, hi ha persones que continuen fent parlar fins i tot cent anys després d’estar morts i enterrats.
No hi ha cap tomba al cementiri del Poblenou que reuneixi tantes flors i exvots. Cap ni una. La tomba del Santet s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge popular, a la recerca d’algun miracle quotidià, malgrat que no existeix cap beatificació. Una història i un individu massa atractius per passar desapercebuts a la literatura. L’escriptora Care Santos incorpora el Santet a la seva darrera novel•la: Habitacions tancades.
Diuen que els seus noms són Josefina i Ginés sense deixar de netejar davant la tomba del Santet, situada en un passadís de nínxols estret, envoltada de flors, imatges religioses, espelmes enceses, exvots i fins i tot un retrat d’Ecce homo en holograma, que sembla prendre vida, segons des d’on es miri. “Tinc molta devoció pel Santet”, se sincera Josefina, atrafegada, sense deixar d’escombrar. Per què? “Als 14 mesos, la meva filleta es va quedar mig paralitzada i ara té 53 anys, gràcies a Déu i al meu Santet”, respon, i se senya. Al nínxol es pot veure l’única foto que es coneix del Santet, “càndid, pueril, de mirada neta i càndida”, segons la descripció de la novel•la. Avui el retrat és visible, cosa que no sempre és així.
Darrere del vidre que protegeix la làpida, a través d’una ranura superior, els visitants dipositen les seves demandes escrites en paperets i, amb freqüència, n’hi ha tants que vessen i és impossible arribar a veure el marbre. En una nota adhesiva groga es pot llegir: “Perquè m’ajudis amb el sucre i el tiroïdisme”. D’aquest tipus solen ser els desitjos que s’eleven al Santet del Poblenou. “Són miracles proletaris, miracles de les petites coses”, segons la definició de Care Santos. “No hi ha un gran miracle del Santet, o a mi no me’n consta cap. La gent parla de curacions i de molts miracles petits, de miracles a milers, que concedeix absolutament tot el que se li demana”, afegeix.
Malgrat haver investigat el personatge, l’escriptora confessa no haver-ne avançat gaire. “Sí que he descobert que al Santet no el van enterrar on és ara, en una altura preferent, sinó que el nínxol era en un sisè pis de menor categoria. Va ser el 1908 quan el van traslladar al lloc actual i el van exonerar de taxes completament”, revela Care Santos. I per això es dedueixi que el culte al Santet ja era ben viu nou anys després de la seva mort.
Però qui era el Santet? Què va fer en vida? Quins poders tenia? Ginés Rodríguez, regadora en mà davant del nínxol, té una resposta: “Diuen que curava i que si et mirava als ulls podia endevinar el dia en què et moriries”. Això és el que popularment s’explica. “Hi ha coincidència a dir que endevinava el dia de la teva mort mirant-te fixament als ulls”, rebla Care Santos. I aquesta és precisament una de les coses que el Santet fa a la novel•la, en què també treballa com a empleat als grans magatzems El Siglo, que és un altre dels detalls en els quals coincideix la veu popular. “Es diu que treballava a El Siglo, i així ho sembla, però molta gent també dóna per cert que va morir en l’incendi dels grans magatzems el 1932, quan en realitat ja feia 33 anys que havia mort”, reflexiona Santos. La làpida negra del Santet presenta, just en la seva meitat, una esquerda de banda a banda. “Diuen que si la mires fixament, es veu una llum”, revela Ginés. És la llum del més enllà, segons la creença popular.
A la pàgina 143 d'Habitacions tancades, un senyor clama davant la tomba: “No diuen que perquè santifiquin algú ha d’acreditar cinc miracles? Doncs ja fa temps que el xaval compleix els requisits bàsics! Si segur que ja n’ha fet a milers! El que passa és que en aquest país tot funciona igual. Els capellans no volen sants pobres”. La proclama és a la novel•la, però bé podria tractar-se d’una crònica. És el que es cou davant la tomba del Santet.

Oni Orensanz, La Vanguardia. Títol: 'Sant per aclamació popular'

divendres, 22 de juliol de 2011

Desmantellen la tomba de Hess, lloctinent de Hitler

 El cementiri de Wunsiedel, on estava situada, era un lloc de culte de la ultradreta

 La tomba de Rudolf Hess, al cementiri de Wunsiedel, abans de ser destruïda. Foto: REUTERS.

Les restes de Rudolf Hess, el lloctinent d'Adolf Hitler, a qui aquest va dictar La meva lluita –el programa polític del règim que va organitzar l'Holocaust–, van ser exhumades ahir a la matinada i la seva tomba, destruïda al cementiri de Baviera on eren, segons va informar ahir el diari Süddeutsche Zeitung.
La parròquia protestant de Wunsiedel, un municipi amb menys de 10.000 habitants proper a la frontera txeca, va decidir no renovar la concessió familiar de la tomba on estava enterrat Hess per evitar la reunió de neonazis que cada any es fa coincidint amb l'aniversari del seu suïcidi, que va tenir lloc el 17 d'agost del 1987.
Els hereus de Hess van decidir que les seves restes s'incineressin i que les cendres fossin dispersades al mar, segons informava el mateix diari. Considerat un màrtir pels mitjans neonazis, l'antic delfí de Hitler és objecte de culte pels ultradretans extremistes a Alemanya, que es reunien davant la seva tomba cada any, el 17 d'agost.
El municipi de Wunsiedel va arribar a prohibir aquestes manifestacions després d'anys de batalla judicial. El 2004, prop de 5.000 neonazis es van trobar en aquest municipi de Baviera, i van causar un gran malestar entre els seus habitants.
Antic número dos del partit nacionalsocialista (NSDAP), Rudolf Hess va ser condemnat a cadena perpètua durant els judicis als dirigents nazis fets a Nuremberg. Després de 41 anys de presó es va suïcidar a la seva cel·la de la presó de Spandau, al Berlín Oest, de la qual era l'únic presoner.
Hess havia deixat constància en el seu testament que volia ser enterrat al cementiri protestant de Wunsiedel, municipi on els seus pares tenien la seva segona residència secundària. La parròquia ho va acceptar per respecte a les últimes voluntats de Hess; però, arran de l'afluència anual d'ultradretans extremistes, va decidir no renovar la concessió, que expira el pròxim 5 d'octubre.
Els hereus de Hess, encapçalats per la seva néta, no han contestat a aquesta controvertida decisió. Les autoritats locals van convèncer la néta del dirigent nazi perquè acceptés l'exhumació de les restes i evitar així que el sepulcre familiar continués atraient grups de neonazis o simpatitzants de la ideologia del seu avi.

El Punt Avui

diumenge, 15 de maig de 2011

Mostra sobre el passat i el futur del cementiri

El vestíbul del cementiri general de Reus és el marc, des d'ahir, d'una exposició sobre la seva història i el futur d'un recinte que ja té 140 anys. Després de la remodelació que l'empresa municipal Serveis Funeraris Reus ha executat en els últims anys al tanatori, ara es planteja la millora de l'atenció al públic al cementiri en un projecte que inclou un nou espai per a tràmits administratius, una botiga de complements i un nucli de serveis per als treballadors. La mostra, a més, repassa els elements artístics i arquitectònics del recinte.

El Punt, 11 de maig de 2011

diumenge, 24 d’abril de 2011

Roben coure al cementiri d'Olot

Uns lladres van robar, fa uns dies, trams de les canaleres de coure de la part nova del cementiri d'Olot. El robatori, juntament amb unes pintades, ara ja esborrades, al monument en record dels morts a la Guerra Civil, ha fet replantejar la seguretat del recinte i la necessitat de posar càmeres per evitar l'acció de brètols i lladres.

T. Soler, 7 d'abril de 2011, El Punt

dilluns, 18 d’abril de 2011

Edicions Sidillà s'estrena amb un llibre que proposa la visita fotogràfica i literària a les tombes de 41 escriptors

Els escriptors no temen la mort, no pas aquesta mort de pedretes i vegetació un pèl salvatge que sol haver-hi als cementiris, sovint sota uns cels espectaculars, de sol o de tempesta, fets a propòsit perquè altres escriptors s'hi passegin buscant les clarors i les tombes dels que els han precedit pel pur plaer de tornar-los a escoltar, de morts, com si encara fossin vius. La visita a les tombes dels escriptors famosos és ja quasi un gènere literari en si mateix, però a Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, impulsors de la nova editorial Sidillà, els interessava no tant el culte fetitxista que a vegades pren el turisme funerari com el reconeixement a una tradició literària que, vencent molts impediments, ressona encara en múltiples veus a través del temps. Pels editors d'aquest nou segell amb seu a la Bisbal d'Empordà i que pren el nom d'un poble a tocar de Foixà ja extingit, colgat per la sorra del Ter des de l'edat mitjana, igual que es viatja a París per honorar Baudelaire als peus de la seva làpida, s'hauria d'homenatjar els autors que escriuen en la mateixa llengua que nosaltres a les seves tombes tan discretes, artístiques, recòndites o monumentals com les de qualsevol altra literatura del món.
Per traçar aquest cànon peculiar que homenatja 41 autors de totes les terres de parla catalana, des del segle XIII fins al segle XX, els responsables de l'edició de Tombes i lletres han hagut de fer efectivament més d'un viatge, a la València d'Ausiàs March, a l'Andratx de Baltasar Porcel, a la Prada de Pompeu Fabra, al Gwined de sant Vicenç Ferrer, i per a tots han buscat un altre escriptor viu, aparellant-los per admiracions o afinitats, perquè aquest passeig pels cementiris prengués un aire vivificant de continuïtat. El llibre pren així el format d'un àlbum de records, a la manera de Tumbas de poetas y pensadores (Siruela, 2008), de l'holandès Cees Nooteboom, amb fotografies de la seva dona Simone Sassen, i més encara de Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines, que la mateixa Judit Pujadó va publicar a Vitel·la l'any passat, amb textos i fotografies propis. Aquí les fotografies tornen a ser majoritàriament de l'escriptora i editora, i de la resta, n'és autor Eduard Punset. Els textos, en canvi, s'han assignat a tants escriptors com tombes es rememoren, gent que comparteix “la necessitat de sentir-se o de saber-se a través de les paraules”, que subscriuen la idea que un llibre, i potser més un com aquest, “és ple de centenars de llibres més que conviden a ser llegits”.
Encapçalats per Pompeu Fabra, evocat des del present per Antoni Puigverd, van desfilant per les pàgines de Tombes i lletres des de Ramon Llull (comentat per Albert Roca), fins a Andreu Vidal (vist per Albert Roig), passant per Àngel Guimerà (Quim Lecina), Jacint Verdaguer (Narcís Comadira), Joaquim Ruyra (Rosa Font), Caterina Albert (Vicenç Pagès), Eugeni d'Ors (Francesc-Marc Álvaro), Carles Riba i Clementina Arderiu (Carles Duarte), J. V. Foix (Xavier Lloveras), Joan Salvat Papasseit (Jaume Subirana), Llorenç Villalonga (Melcior Comes), Josep Pla (Miquel Pairolí), Mercè Rodoreda (Maria Mercè Roca), Joan Sales (Quim Torra), Joan Vinyoli (Eduard Márquez), Gabriel Ferrater (Isabel Olesti), Blai Bonet (Lolita Bosch) o Maria Mercè Marçal (Jordi Pàmias).
El llibre es va presentar ahir al cementiri de Sarrià de Barcelona –avui l'actriu Olga Cercós en farà una lectura a la Llibreria 22 de Girona, en un acte presentat per Narcís-Jordi Aragó–, on hi ha unes quantes de les tombes dels autors ressenyats. També s'hi va presentar Edicions Sidillà, que vol “aprofundir en l'imaginari col·lectiu català” recuperant i divulgant la literatura del país i, paral·lelament, rescatant la tradició oral amb la col·lecció etnopoètica La Talaia, que s'inaugura amb la reedició, ampliada, d'El poble dels Centfocs. Llegendes de les Gavarres, de Cortadellas i Albert Llenas, que recopila més de cent testimonis de persones que encara poden parlar d'un món que ja no existeix, si no és en les llegendes.

Èva Vàzquez, 1 d'abril de 2011, El Punt

dijous, 31 de març de 2011

Una dona queda tancada al cementiri de Blanes i ha de sortir saltant la tanca

El regidor del PSC de Blanes Josep Maria Serra va fer un prec durant el ple de dilluns: que instal·lin un timbre o una campana al cementiri, perquè una dona –que va descriure com d’edat avançada– va anar-hi a arreglar el nínxol d’un parent, se li va fer tard i a l’hora de sortir va veure que s’havia quedat tancada a dins. Sense telèfon ni manera d’avisar ningú, es va enfilar a la tanca –que es veu que és prou alta– i va saltar.
"No es va trencar una cama perquè Déu no va voler", va dir Serra. Va admetre que ell també hauria saltat davant la perspectiva de quedar-se una nit al cementiri... 

El Punt, edició Comarques Gironines

dilluns, 31 de gener de 2011

Localitzen una part de les tombes del cementiri medieval de Santa Maria dels Turers de Banyoles

El seguiment arqueològic d'unes obres de reurbanització que s'estan fent al barri antic de Banyoles ha deixat al descobert una vintena de tombes antropomorfes pertanyents al cementiri medieval de l'església de Santa Maria dels Turers. A falta dels resultats de les proves que s'estan fent als esquelets, es calcula que les tombes més antigues són del segle X. “És el primer cop que es localitzen enterraments de l'àmbit de la parròquia de Santa Maria”, va explicar ahir Bibiana Agustí, arqueòloga d'Arqueolític, l'empresa que es cuida de les excavacions.
Una quarta part de les restes corresponen a criatures, un fet normal, tenint en compte l'elevada mortalitat infantil a l'edat mitjana. De restes tèxtils no n'han trobat, circumstància que els tècnics atribueixen a l'elevat índex d'acidesa del terreny. En un extrem del jaciment s'hi veuen les restes d'un rec o claveguera
La troballa no ha estranyat ningú, atès que fins a la creació dels cementiris municipals –a partir del segle XVIII o XIX– les inhumacions es feien a tocar dels temples. Com que està previst seguint reurbanitzant els carrers de la vora del temple, s'espera que en els pròxims mesos apareguin més indicis de l'antic cementiri de Santa Maria.

Ramon Estéban, 29 de març de 2011, El Punt

L'estrany cas del nen del cementiri de La Carriona.

Hem llegit avui en el diari La Nueva España -en un article de Félix Vallina- una d’aquestes històries d’apareguts que es narren sobre els cementiris i que omplen el llegendari popular.

El 18 abril 1917 tres nens d'uns vuit anys -Manuel Torres, Ángel Ovies i Agustín García Sánchez -jugaven a la plaça de l'església de la Magdalena d’Avilés (nord d’Espanya) quan se'ls va acostar un home de gran alçada, amb una petita cicatriu a la cara i vestit amb espardenyes vermelles i una jaqueta color cafè. Els va preguntar per la Suïssa Espanyola (una fàbrica de lactis de l'època) i Manuel Torres -Manolín- va ser l'únic que va accedir a anar-se'n amb el foraster. No sabia que es tractava de Ramon Cuervo, un indià tuberculós que havia arribat de Llanera i que hauria passat a la història del crim com l'últim dels saginers espanyols. El nen va ser trobat al dia següent amb la gola oberta i dessagnat a la muntanya de la Arabuya i ara, gairebé un segle després, se'l relaciona amb una sèrie d'aparicions suposadament registrades al cementiri de La Carriona, on està enterrat. “Hi ha molts testimonis que expliquen que se'ls ha aparegut un nen que, en actitud desorientada, demana ajuda per trobar els seus pares. Després desapareix i no li tornen a veure “, va explicar David Madrazo, el líder del grup de caçafantasmes GAIPO... 

Imatge del cementiri de La Carriona a Avilés cedida pel grup GAIPO al Diari La Nueva España i reproduïdes per  Mara Villamuza.

dissabte, 15 de gener de 2011

Turisme cultural

Un dels objectius de la nova Ruta Europea de Cementiris és oferir nous espais per al turisme cultural. L'itinerari està dirigit a tots els públics i combina cultura i naturalesa. La majoria dels cementiris inclosos en la ruta daten del segle XIX i de finals del segle XVIII. Entre els més antics, segons va explicar la presidenta de l'ASCE, María Luisa de Yzaguirre, està el de Poblenou, que data de l'any 1775. Entre els cementiris inclosos a la ruta, hi ha els de Belgrad, Gènova, Roma, Bolonya, Londres, Viena, Cracòvia, Florència, Berlín, París, Atenes o Sarajevo.

Avui, 15 de gener de 2011

Una vintena de països promociona a Barcelona la Ruta Europea de Cementiris

Una de les primeres activitats serà l'edició d'una guia comuna amb els 53 recintes funeraris inclosos a la ruta

Mig centenar d'experts d'una vintena de països han participat en les primeres jornades de formació organitzades a Barcelona per promocionar la Ruta Europea de Cementiris com un itinerari cultural. Les sessions de treball es van tancar ahir i van servir per fer la presentació oficial de la ruta europea, reconeguda pel Consell d'Europa el maig de l'any passat.
La Ruta Europea de Cementiris és un projecte de l'Associació de Cementiris Significatius Europeus (ASCE). Concebuda com una àmplia xarxa per donar a conèixer l'important llegat funerari existent a Europa, compta actualment amb 53 cementiris d'un total de 39 ciutats diferents, de 18 països. L'aportació de Barcelona a la guia són els cementiris de Poblenou i Montjuïc, dos recintes funeraris que l'any passat van ser visitats per 6.000 persones. Altres ciutats dels països catalans presents són Terrassa, Reus, Sitges, Elx i València.
Durant la presentació oficial, el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, Jordi William Carnes, va destacar la importància que el Consell d'Europa hagués reconegut la ruta, perquè “permet donar a conèixer els cementiris com a elements vius de la història d'Europa”.
La presidenta de l'ASCE, María Luisa de Yzaguirre, va subratllar que la ruta té un “alt contingut cultural i pedagògic” i va avançar la seva voluntat de convertir-la “en una de les més fortes i representatives d'Europa”.
Per la seva part, la responsable del programa d'itineraris culturals del Consell d'Europa, Mechtilde Fuhrer, va expressar la seva convicció que aquesta xarxa de cementiris no només contribuirà a la preservació del llegat patrimonial sinó que “promourà contactes entre les diferents cultures europees i garantirà la col·laboració entre institucions”.

Virtudes Pérez, Avui,15 de gener de 2011

dimecres, 12 de gener de 2011

Cementiris de Barcelona rep una demanda per una tomba malmesa al rodatge de 'Biutiful'

Una barcelonina de 36 anys ha reclamat una indemnització a Cementiris de Barcelona i l'Ajuntament de la ciutat pels danys morals que va patir arran de la transformació de la tomba del seu pare al cementiri de Sants-Les Corts durant el rodatge de la pel·lícula Biutiful. L'equip de producció, dirigit per Alejandro González Iñárritu, va ambientar el recinte de forma tètrica: els nínxols tenien pintades, simulaven estar buits o havien estat desplaçats del seu lloc original. Aquesta visió "devastada" va produir a la demandant danys psicològics i un greuge econòmic, segons ha informat el seu advocat a EFE.
Els fets van passar el desembre del 2008 i ara s'ha inciat el procés de la reclamació contenciosa administrativa en contra de l'empresa de serveis funeraris i el consistori. Segons l'advocat de l'afectada, Cementiris de Barcelona va responsabilitzar la productora del film de l'estat del recinte i la va obligar a restaurar-lo, mentre que la demandant només ha rebut una disculpa com a resposta a les seves queixes.

Denuncien la degradació de nínxols pel film ‘Biutiful'

Una dona demanda Cementiris de Barcelona pels danys morals que li va causar veure el mal estat de la tomba del seu pare.

Una veïna de Castelldefels ha demandat Cementiris de Barcelona i l'Ajuntament per l'estat de degradació en què es va trobar el nínxol del seu pare al cementiri de Sants quan la productora Mod gravava unes escenes de la pel·lícula Biutiful. El cas s'ha posat a les mans de la justícia i ahir es va fer el primer pas amb les declaracions dels testimonis.
Els fets van succeir el desembre del 2008. La demandant va visitar el cementiri –feia tres mesos que havia mort el seu pare– per arranjar el nínxol quan es va trobar que la majoria de tombes presentaven un estat important de degradació; s'havien extret ornaments i flors, i fins i tot les portes d'alguns nínxols s'havien pintat de blanc, la qual cosa dificultava la identificació dels difunts que hi estaven enterrats; tot plegat, oferia un aspecte tètric. Al costat, un equip de filmació gravava una escena de la pel·lícula Biutiful.
La demandant va explicar el cas a un guàrdia de seguretat dels cementiris. L'endemà va tornar, però l'aspecte dels nínxols era el mateix. La dona, afectada de fibromiàlgia i que en aquell moment estava a l'atur, va recaure i va entrar en un estat de depressió. La seva família va decidir posar el cas a les mans de l'advocat Francesc Garcia Fajardo, que va reclamar a Cementiris de Barcelona i l'Ajuntament una compensació econòmica pels danys causats. Com a resposta va obtenir sengles cartes de disculpes i llavors es va optar per interposar, el març de l'any passat, un contenciós administratiu pel mal ús d'aquestes instal·lacions, tal com explica el mateix advocat.
Cementiris de Barcelona, per la seva banda, acusa la productora Mod de vulnerar el contracte que van signar totes dues empreses per gravar dins el cementiri de Sants, ja que les clàusules d'aquest tipus de contracte prohibeixen “portar a terme qualsevol acció que degradi, ofengui o vagi en contra de la dignitat del recinte”, diu. “Quan ens van explicar que la productora estava vulnerant l'aspecte dels nínxols ens vam personar al lloc i vam obligar a aturar les gravacions”, assenyala la directora de Comunicacions de Cementiris de Barcelona, Maria Luisa Izaguirre. La responsable destaca que “és la primera vegada que ens passa una cosa com aquesta, tot i que és força habitual la gravació d'imatges als cementiris”. L'empresa, que està participada per l'Ajuntament de Barcelona, explica que no es va deixar que la productora acabés la gravació i se'ls va obligar a netejar i endreçar l'indret per deixar-lo tal com estava abans. Cementiris també considera que, d'acord amb el contracte, és la productora la que es fa responsable dels danys que pugui causar durant la filmació.
Fajardo, l'advocat de la demandant, explica que la gravació al cementiri va durar uns quants dies perquè calia fer molta feina atès tot el que van haver de modificar per canviar l'aspecte dels nínxols. Aquest diari no s'ha pogut posar en contacte amb els responsables de la productora Mod.

El Punt, Emma Ansola