El camí de les ànimes

Serveis Funeraris de Barcelona promociona amb una passejada nocturna la ruta turística del cementiri del Poblenou


Monuments, epitafis i curiositats marquen l'itinerari

Quan la nit comença a caure, quan els gats s'ajauen sobre les tombes de difunts de temps remots i quan l'únic soroll que trenca el silenci sepulcral és la riallada d'una gavina, una senyora de l'alta burgesia s'indigna a la part del darrere del cementiri del Poblenou davant la tomba de Josep Anselm Clavé, el músic, poeta i polític enterrat aquí des de l'any 1874. "Un senyor humil, un treballador, ¿què hi fa aquí, entre la crème de la crème de la societat catalana, entre l'alta burgesia que ha fet créixer aquest país?", es pregunta.
Resulta que la gent va recollir diners per poder enterrar Clavé en aquesta zona d'élit del cementiri en agraïment al que havia fet pel poble. "Doncs deu haver fet realment moltes coses per poder estar entre nosaltres", rondina la senyora. Ella és en aquesta curiosa nit una de les actrius que guia el públic entre nínxols, panteons, escultures, tombes i monuments, gairebé esglésies en miniatura, que componen el cementiri del Poblenou, el primer cementiri de Barcelona que es va construir fora de les muralles, el 1775.
Amb una passejada nocturna es va celebrar dijous passat la setmana europea dels cementiris, però va servir sobretot per promocionar la Ruta dels Cementiris, una iniciativa de Serveis Funeraris de Barcelona per destacar la bellesa d'aquests llocs eterns, que són molt més que simples llocs per enterrar-hi els morts. Si París mima amorosament el cementiri de Père Lachaise amb els seus difunts famosos procedents de tot el món, Barcelona té entre els del Poblenou i Montjuïc un fidel reflex de la seva història, arquitectura i creences al llarg dels temps, sobretot del segle XIX.

La febre groga

Per a la història hi ha, entre altres coses, les fosses comunes i un monument al centre del cementiri: "En el año 1821 apareció en esta ciudad de Barcelona una enfermedad cruel calificada de fiebre amarilla que arrebató la existencia a muchos millares de habitantes". En l'apartat arquitectònic, hi ha exactament els mateixos estils, sobretot el neogòtic, que podem trobar als edificis de l'Eixample. La ruta passa pel panteó d'estil romàntic d'Antoni Bruguera, erigit per la seva dona. Segons la guia, va ser una de les poques parelles que es van casar per amor. "La muerte que todo lo destruye no podrá borrar, ¡oh sombra querida!, el recuerdo del cariño de una esposa que te idolatraba".
Altres epitafis descobreixen que el sentit de l'humor és de tots els temps, igual que passa amb els errors mèdics, com es recorda al nínxol 3719 en un escrit en primera persona. "Josep Verneda em diguí. Jo, que sense mals ni danys, passats setanta-nou anys, robust i trempat visquí. Un metge... no diré qui, sols un dia em visità, un vomitiu m'ordenà, responguí que no el volia; em digué que em curaria i vaig morir l'endemà".
Quan les gavines callen i el vent amaina, es pot escoltar com sobrevola el cementiri la melodia procedent d'un violoncel. És la Suite núm. 1 de Johan Sebastian Bach, una peça bastant habitual per recordar els difunts, i un altre al·licient d'una passejada nocturna que, més que impressionar per la foscor que comença a cobrir els morts, desperta curiositat. Els veïns dels pisos més alts del carrer de Taulat ja deuen estar acostumats a aquella escena, amb les vistes privilegiades que tenen cada dia sobre les tombes dels seus avantpassats, tot i que també a ells els deu inquietar veure aquesta nit centenars d'espelmes que il·luminen el camí.
La ruta acaba en un nínxol senzill de visita obligada, el del Santet, Francesc Canals Ambròs, un noi que va morir dins la vintena l'any 1899 i a qui la llegenda popular ha convertit en un difunt capaç de fer miracles. Desenes de papers amb desigs s'han introduït darrere el vidre, uns escrits improvisats al sobre d'una companyia d'assegurances o a la part del darrere d'una factura. A l’acomiadar-se, la guia adverteix: no s'ha de girar mai l'esquena al Santet.

Edwin Winkels, El Periódico