Rumors sobre el cementiri dels anglesos de Sevilla (Espanya)

Diuen que en alguns cementiris d’Andalusia (Espanya) hi passen coses estranyes. Aquest és el cas del cementiri de Sant Miquel a Màlaga o al cementiri de Cadis. Ara també corren rumors de fets paranormals al Cementiri de Sant Jordi o anomenat també dels anglesos, a Sevilla, fossar molt menys conegut que el de Sant Ferran, malgrat la seva proximitat amb de Sant Jeroni. És un cementiri petit i encisador, amb una antiguitat d'un segle i mig i on reposen les restes de més de 250 persones, en la seva majoria de nacionalitat britànica en vida.

Fou John B. Williams, en aquell temps vicecònsol del Regne Unit a Sevilla, qui l'any 1855 va comprar terrenys per a poder enterrar dignament als mariners que morien víctima de la tuberculosi en terres andaluses al servei de les navilieres britàniques i davant la impossibilitat de poder traslladar els cadàvers al seu país.

El primer que s’observa al lloc és que està força abandonat per part dels propietaris i cuidadors. Accedir-hi furtivament és relativament fàcil, donats els escassos dos metres de mur que franquegen l'accés al seu interior.

El que s’observa en transitar-hi són creus invertides en diverses tombes, incloses les de militars i d’altres marques del gamberrisme profanador. Sembla ser que en el recinte es podrien haver realitzar misses negres, més o menys seriosos, dels quals encara són visibles les marques dibuixades dels pentagrames a terra, o sobre les mateixes tombes on els ciris muts i apagats són l’últim testimoni dels rituals nocturns. 

Font d'informació: Jose M. García Bautista, El Correo del Misterio, Blogs.elcorreoweb.es

Visites el cementiri de Reus a la nit

El poble que resta quiet i callat, resta mor. És fàcil comprovar com tots els pobles es treuen de la màniga qualsevol invent que, en definitiva, és per fer bullir l’olla. Grans invents, com la sopa d’all i de farigola... faran cap als esdeveniments, els seus mandataris volen innovar.
Reus va crear les ‘botigues al carrer’, va ser una forma de tiranitzar la venda com si invoquessin el ‘top manta’. Ara la idea de les visites guiades nocturnes pel cementiri –penso que és el segon any– no em desagrada i són moltes les persones que hi assisteixen i moltes es queden amb les ganes d’anar-hi. No cal dir que a la regidora Empar Pont li suposa una mica de trastorn, però ella es manté al peu del canó, cuidant al màxim que sigui un èxit. Queda molt de camí per fer, perquè compaginar una novetat d’aquest tipus resulta complicat per no dir difícil.
El que es podria considerar les estrelles de la festa, quasi que estan aconseguides, però el recorregut presenta dificultats en el sentit que el terra queda poc il·luminat. Però ni que sigui fent tentines, la gent va avançant, però trobo que manca llum en llocs molt puntuals per poder contemplar les sumptuoses sepultures i fer-se una idea, ja que la mitja llum els resta bellesa. La música de fons, aquest any, m’ha semblat una mica pobra i tal vegada mal situada.
Respecte a la representació oferta per la Gata Borda, no la considero encertada del tot, ja sigui el guió, sigui pel tema de representar uns mossos d’esquadra simulant una inspecció com a conseqüència d’un robatoris, etc., penso que tot plegat marxa una mica de context. La importància que es dóna a la sepultura de les víctimes de la batalla dels camps de Morell i Vilallonga gairebé és ínfima. L’actuació dels membres d’aquesta companyia de teatre, que quedi clar, és bona, però l’argument no m’acaba de fer el pes.
És una opinió que crec que han de tenir en compte per anar afinant. La finalitat és bona, la idea, també, perquè entenc que s’ha de mantenir el criteri de donar a conèixer el nostre patrimoni, ja sigui de nit o sigui de dia, perquè en definitiva és el que tenim.
Resulta que el dia de la visita vaig estar parlant amb un amic meu de Tarragona i em va dir que quan viatjava tenia per costum visitar els cementiris, perquè, segons ell, i vam coincidir, és l’indret on es demostra la cultura de cada poble.

Antoni Zaragoza Mercadé, Diari de Tarragona

L'art dels cementiris gironins, per descobrir

 

Una imatge representativa d'art al Cementiri de Girona.

Foto: D.CHICANO.

Girona disposa de monuments i rutes importants. Resultaria molt llarg citar-ne tot el patrimoni cultural i històric, però l'art, la seva història i els paisatges també es poden admirar en els seus cementiris.

Fins i tot el Consell d'Europa ha reconegut la Ruta Europea de Cementiris com a Itinerari Cultural Europeu. La ruta inclou 49 necròpolis de 37 ciutats de 16 països, entre les quals també hi ha els cementiris de Barcelona i Terrassa. A Girona n'hi ha de representatius, com el cementiri vell de l'Escala, clausurat el 1974, que va ser declarat bé d'interès nacional el 1984. Catalogat com a cementiri mariner, és un conjunt neoclàssic de l'any 1835. L'espai té nínxols blancs coronats amb timpans triangulars. A més, conté panteons que no poden deixar de visitar-se, com el de la família Marangues, i hi destaca la capella. Aquí hi descansa, en un senzill nínxol blanc igual que la resta, Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert Paradís.

A Begur el Sant Sepulcre de Palera va rebre la catalogació de bé d'interès nacional el 1964. Amb estil romànic del segle XII, havia estat un centre de peregrinació medieval. Judit Pujadó defineix en el seu llibre “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes” com “aquesta humil cosa perfecta” l'ermita de Sant Baudili que és al cementiri de Cadaqués. D'estil neoclàssic de finals del segle XIX, destaca, entre d'altres, l'escultura d'una dona que s'agafa les mans cap endavant, de Josep Llimona. Juntament amb els àngels que decoren algunes de les tombes, els aporten el toc de distinció solemne. Els àngels també poblen el cementiri de Figueres. El més digne d'admiració és un que té el cos vinclat i recolza el cap sobre els genolls. El lloc té un mostrari d'escultures i panteons importants de Josep Llimona i Marés, la tomba de la família Novoa i la de Dalí es poden visitar. Una curiositat són els Pensamientos i Consejos esculpits a les lloses de la tomba de Bautista Llobet.

Banyoles té dos cementiris, un d'antic amb despulles del segle XVIII i un obert de fa més de 100 anys que disposa d'una zona amb restes de foses comunes de la Guerra Civil coronada amb un monòlit. A l'ampliació hi ha el monument a les víctimes del desastre del vaixell L'Oca.

Judit Pujadó defineix en el seu llibre la necròpoli de Castelló d'Empúries com un cementiri “equilibrat i ben dissenyat, on els panteons s'alineen al mur perimetral, i l'espai central està format per bosquets de pins”. Té una fossa per als pobres i, com al de Figueres, hi ha figures d'àngels que, dempeus i amb les ales obertes, miren el cel. Una altra de les peculiaritats del lloc són les flors modernistes que decoren algunes de les tombes.

A la capital, l'estil neoclàssic del cementiri del Pont Major, de finals del segle XIX i principis del XX, ofereix una mostra d'art de l'època. També cal destacar la capella del cementiri municipal de Girona, d'estil neoclàssic de mitjans del segle XIX, el sarcòfag de la família Muxach, els panteons de la família Estibalca i del governador militar. Hi ha homenatges a les víctimes del franquisme. Al cementiri d'Olot sobresurten les escultures de Josep Llimona, Josep Berga i Boada i Martí Casadevall entre molts altres artistes. Als sepulcres hi ha, com destaca Judit Pujadó, “mans d'àngels, mans que escriuen sentències, mans de la mort (...)”.

De Portbou, cal esmentar el monument al filòsof jueu Walter Benjamin, i a Sant Feliu de Guíxols hi ha una escultura del mateix autor de la de Cristòfol Colom a les Rambles, Rafael Atché, que representa el més bell del cementiri. També destaquen els mausoleus. El cementiri de Sant Joan de les Abadesses té la creu dels afusellats; a més, és recomanable el nínxol i la Mare de Déu del Roser. I de Tossa, a la Selva, les escultures i la tomba amb una creu de fusta dedicada al soldat desconegut són les insígnies que doten de personalitat el seu cementiri.

A part de l'art, hi ha històries plenes d'humanitat en les fotografies i records als difunts que descansen amb ells als cementiris.

LA DATA

1835 és la data de construcció

del cementiri neoclàssic de l'Escala i declarat bé d'interès nacional el 1984

LA DADA

49 necròpolissón part de la Ruta Europea de Cementiris com a Itinerari Cultural Europeu. Inclou 37 ciutats de 16 països.

Cristina González, El Punt Comarques Gironines,  Pàgina 8

Patrimoni a Sinera

El cementiri d'Arenys de Mar llueix per Tots Sants una de les escultures de Llimona que s'han restaurat i commemora els 25 anys de la mort d'Espriu.

Més enllà del món d'Espriu que envolta el mític cementiri de Sinera, aquest recinte amaga un important patrimoni escultòric. Algunes de les obres d'art s'han anat degradant i donen un aire de deixadesa a tot el conjunt funerari. Aquest era el cas d'una de les escultures de Josep Llimona que hi ha al cementiri. Una de les dues dones que amb posat melancòlic, cabells llargs i pensatives reposen a sobre les tombes que en altres èpoques les famílies benestants es feien construir al capdamunt del cementiri. Amb els anys l'escultura de marbre blanc s'havia deteriorat i es trobava completament ennegrida i amb fissures que ara s'han pogut amagar. Els treballs de restauració han durat setmanes i han estat possibles gràcies a una subvenció que la Generalitat havia concedit a l'Ajuntament. Ahir, diada de Tots Sants, la visita era quasi obligada. Amagada en un racó del cementiri lluïa amb el sol de mitja tarda a sobre la tomba de la família Mundet. Uns metres més enllà, l'altra jove mig ajaguda de Llimona queda més enlairada i domina la panoràmica del cementiri des de la tomba de la família Massaguer. Altres obres d'art destacables que criden l'atenció passejant entremig dels nínxols són obra de l'escultor Venanci Vallmitjana amb conjunts com La Pietat o La Santíssima Trinitat.

El cementiri de Sinera té aquestes joies i d'altres secrets amagats. Com la llegenda de la Puntaire, en el panteó de la jove Emilia Rovira, que segons s'explica va morir d'amor en pensar que el seu estimat l'havia oblidat en no tornar de les Amèriques. Molts dels que diumenge al matí passejaven pel cementiri participaven d'una de les rutes que s'han organitzat des de l'Ajuntament amb motiu dels 25 anys de la mort d'Espriu. En aquest recorregut, un cop més guiats per l'arenyenc Pep Quintana, s'aprofundeix en el món que va inspirar el poeta de Sinera. Tot i que ja fa anys que porta a terme aquests itineraris, diumenge, coincidint amb els actes d'homenatge dels 25 anys, hi van assistir prop de setanta persones. En aquesta ocasió Quintana va aprofitar la presència entre el públic de l'actriu Fina Rius, que ha fet muntatges sobre textos d'Espriu, com ara el monòleg Amor hermètic. Així, els assistents van gaudir de recitació doble. Just davant el nínxol de marbre blanc on reposen les despulles d'Espriu és on al final del recorregut Quintana té per costum recitar alguns versos d'Ariadna al laberint grotesc i Cementiri de Sinera. Un nínxol, el d'Espriu, que queda a tocar dels panteons familiars on podia ser enterrat, però que per decisió seva es va mantenir un pis per sota, amb la classe més modesta. Espriu descansa en un nínxol blanc i que passa desapercebut, i que tanca una de les fileres de les parets laterals del cementiri.

Elena Ferran, Avui

Una visita cultural a Lloret

La importància del cementiri modernista de Lloret de Mar ha fet que aquests dies s'hi organitzin visites guiades. En les visites es tracta el context històric de la seva construcció i la simbologia dels panteons.

Va ser projectat per Joaquim Artau i Fàbregas, un mestre d'obres que el va construir entre 1896 i 1901. En la decoració hi van participar Josep Puig i Cadafalch, Antoni M. Gallissà i Soqué, Lluís Llimona, Vicenç Artigas i Albertí, Bonaventura Conill i Montobbio, Ismael Smith, Eusebi Arnau i també deixebles de l'escola de Gaudí.

En destaquen les creus altives, rodones, els braços i els àngels plegats que ploren. Una bona part d'aquest cementiri està dedicada als panteons i hipogeus, les tombes a terra amb una decoració escultural a sobre. El cementiri té un passeig central on hi ha els enterraments principals, a la part dreta hi ha nínxols i l'esquerra conté hipogeus i petits mausoleus d'estètica neogòtica. Tanmateix, conserva la petjada de la cultura indiana.

El Punt Comarques Gironines, pàgina 8

Avui, que és el dia de Tots Sants, podem visitar de cop vint-i-set cementiris. Judit Pujadó ho ha fet per a nosaltres en el llibre Vint-i-cinc cementiris i dues tombes (Vitel·la, 2010). Ha anat de l'alta muntanya pirinenca fins a la ratlla empordanesa i selvatana del mar, passant pels pobles i ciutats de l'interior. Hi ha passat de puntetes, sense fer remor, i de cada visita n'ha tret un grapat d'imatges i una impressió literària. Hi ha trobat escultures, panteons i monuments funeraris deguts a grans artistes, tombes de personatges famosos i milers de nínxols humils amb làpides o parets de rajols, i sepultures cobertes de gespa coronades per una creu de fusta. Com a novel·lista, ha recreat subtilment l'atmosfera diversa de cada recinte en unes evocacions líriques que són alhora reflexions sobre la fugacitat del temps i el pes de l'eternitat. Com a periodista, s'ha fixat en l'entorn dels cementiris, sovint ofegats per l'expansió urbanística i sotmesos a les regles d'un suposat progrés que “al final es concreta en un reguitzell de blocs arrenglerats”.
El cas més vergonyós d'aquest enfrontament entre tradició i progrés és el del cementiri marí de l'Escala, el més bell de la costa catalana, digne del poema de Paul Valéry. L'autora no l'ha gosat explicar, suposo que per no fer malbé el llibre. El cas és que un alcalde hoteler, en ple franquisme, va aixecar entre el màgic rectangle blanc i el mar la baluerna d'un hotel de cinc plantes. I, com que el cementiri li feia mal d'ulls i nosa, va decidir clausurar-lo i demolir-lo. La pressió popular, després de molts anys de lluita, va aconseguir que la Generalitat el declarés monument historicoartístic nacional i el posés sota la seva protecció. Llavors l'astut hoteler va canviar de tàctica i va publicar anuncis del seu establiment amb aquest cínic eslògan: Todas las habitaciones con calefacción, baño y terraza, con vistas al mar y a la joya arquitectónica neoclásica mediterránea del cementiri vell (Siglo XIX)."

Narcís-Jordi Aragó, El Punt

Un negoci de mort

«Aquí ens mengem els morts». És una de les llegendes metropolitanes que circula en molts ambients de l'excapital del regne borbònic a Itàlia. Ningú ho creu de veritat, però les notícies publicades pel diari local Il Mattino i les investigacions que realitzen els carrabiners de la companyia Poggioreale s'acosten a la macabra realitat. A Nàpols, els morts no descansen en pau.

En aquest viatge sobre el turment mortuori, és necessari procedir per passos. Els que es moren en un hospital poden, si els seus familiars paguen entre 250 i 1.000 euros, ser transportats de manera il·legal fins al seu domicili, contravenint les lleis. Ho acaben de demostrar els increïbles reporters de Las Yenas, un programa de denúncia de Canal 5. «Morir en un hospital és de pobres», afirma un infermer entrevistat, que està vinculat personalment en el trànsit de morts que viatgen en ambulàncies com si estiguessin encara vius.

Una vegada enterrat, el difunt tampoc descansarà en pau. Segons Il Mattino, el mes de setembre passat els familiars d'una difunta van anar al cementiri per portar-hi unes flors i es van trobar que el panteó de la família estava obert i a terra hi havia els estris d'un equip de fusters. Després de la denúncia, el capità Massimo Ribaudo i els seus agents van poder descobrir un nou cas de comerç de tombes. Funciona d'aquesta manera: «El mort d'altres, està mort, però jo te'l desenterro i et venc el seu panteó per al teu mort». L'anomenen «mercat paral·lel de les sepultures». Aconseguir-ne una costa entre 10.000 i 50.000 euros, amb la condició dels intermediaris que les obres per tornar a condicionar-ho tot siguin realitzades per empreses de construcció amigues. Això probablement significa que estan vinculades a la Camorra, la màfia local. «Un sistema rodat», escriu el diari napolità.

Andrea Santoro, conseller del partit conservador Poble de la Llibertat i president d'una comissió municipal d'investigació sobre els cementiris de la ciutat, explica: «No es tracta de cap novetat, qualsevol persona es pot presentar als despatxos de l'ajuntament amb un autocertificat, demanant el permís de concessió d'obres per restaurar un panteó funerari o un nínxol». L'autocertificació és un sistema pel qual un individu, sota la seva responsabilitat, afirma ser qui és i que tot el que diu i sol·licita va a missa. Excepte pels controls posteriors.

A Nàpols, els morts també formen part de les activitats quotidianes dels vius, ja que hi ensopeguen quan van al cementiri. Al «comerç paral·lel» hi ha professionals i aficionats. Aquests últims, com relaten les cròniques locals, buiden els nínxols, escampen els ossos pels jardins abandonats convertits en matolls i van a buscar-ne un altre, de manera que algunes zones del cementiri es transformen en surrealistes fosses comunes, amb fèmurs i taüts que apareixen entre els caminants. De passada, al buidar els nínxols, els paral·lels s'emporten les joies, els vestits i els objectes que acompanyaven el mort en el seu últim viatge. Una investigació oberta es refereix a un taüt en què teòricament hi havia un sol mort però on van aparèixer els ossos de set cadàvers anònims.

A Nàpols es dorm a sobre dels morts. Hi ha un lloc al centre, a prop de Via dei Tribunali, on a canvi de diners un senyor et porta a casa seva, t'invita a entrar a la seva habitació, desplaça el llit i sota els peus s'obre… el més enllà. Després de baixar unes llargues escales, s'arriba al ventre de la ciutat, amb quilòmetres de passadissos i sales que estan plenes de calaveres, esquelets, altars, llums, una situació que ni tan sols Fellini va imaginar. Obre un dia per setmana i hi ha cua.

  "Catacumbes" a les que s'accedeix des d'una habitació.

Investigació

L'última etapa d'aquest viatge, que ja està investigant la fiscalia local, Il Mattino la relata així: «Els diaris ja s'havien ocupat fa anys de l'existència d'un mercat de fusta paral·lel… però ara estan apareixent indicis d'un reciclatge dels taüts, que en lloc de ser destruïts després de l'exhumació dels cadàvers, són triturats i acaben en un compost usat per als forns de llenya». El dia que es va descobrir el macabre reciclatge, l'edició local del Corriere della Sera no es va quedar curta amb el títol: «Nàpols, fusta dels taüts per a pizzes i pa». «No és cap novetat», va dir el conseller municipal Santoro, subratllant que un altre conseller, aquesta vegada de la diputació, ja havia denunciat feia temps el macabre blanqueig. Escriu la publicació Il Mattino: «Els taüts són robats, transportats, esmicolats i venuts a compradors que ho ignoren [la seva procedència], titulars de forns de pa i pizzeries», escriu Il Mattino. I afegeix sense sorna: «És un assumpte com a mínim esgarrifós…que podria explicar el gust acre de les pizzes que alguns han consumit a la regió… terrible, més val no pensar-ho». Potser la llegenda metropolitana no és tan forassenyada.

Rossend Domènech,  El Periódico de Catalunya