dimarts, 12 de juliol del 2005

Vides de santets

Una amable lectora del barri de Sant Andreu de Barcelona, la senyora Maria Dolors P., em va explicar que El Santet al·ludit al final del meu article necròfil de fa una setmana no estava enterrat al cementiri del Poblenou (o de l'Est) sinó al de Sant Andreu. Faig investigacions i resulta que tots dos teníem raó: hi ha -de moment- dos santets, igualment venerats per la devoció popular. El del Poblenou -que potser és el més conegut- es deia Francesc Canals i Ambrós; el de Sant Andreu, Francesc Pla i Sañas (ja veuen que per ser sant apòcrif no hi ha res com dir-se Francesc). El Santet del Poblenou, Francesc Canals, va morir el 1899 amb només 22 anys. Era un jove d'origen humil que, segons la tradició oral, va dedicar la seva curta vida a ajudar el proïsme. Tot just morir, la gent ja va atribuir a les seves despulles propietats sobrenaturals. Ha passat més d'un segle i aquesta devoció continua literalment intacta (fins al punt que l'Ajuntament va adequar fa poc el nínxol per facilitar les nombroses ofrenes votives que se li fan periòdicament). El Santet de Sant Andreu, Francesc Pla, també va morir molt jove: va deixar aquesta vall de llàgrimes el 1918, quan només tenia 25 anys. La caritat cristiana d'aquest frare era coneguda per tots els habitants de l'antiga vila de Sant Andreu de Palomar. El culte popular cap a Francesc Pla també va començar molt aviat, i perdura fins als nostres dies: la seva tomba sempre està plena de flors i altres objectes. Tot i les -diguem-ne- "irregularitats teològiques" que comporten aquest tipus de devocions, l'Església catòlica, que jo sàpiga, sempre s'ha mostrat tolerant amb el fet.
Què signifiquen, tots aquests santets? Una bona pista sobre la seva naturalesa ens la dóna l'època, el convuls període que aplega les darreries del segle XIX i els començaments del segle XX. Enmig d'un gran fangar d'analfabetisme, insalubritat, jornades laborals de dotze hores i canvis tumultuosos, els exorcismes de Verdaguer es donen la mà amb l'expansió de l'anarquisme. Temps de confusió. Per resumir-ho en una imatge: no seria gens estrany que alguns dels qui van cremar convents durant la Setmana Tràgica no tinguessin després cap problema a anar a demanar favors al Santet del Poblenou.

Ferran Sáez Mateu, "Avui"

dimarts, 5 de juliol del 2005

La mort a l'estiu

Dimecres passat, a les cinc en punt de la tarda, el termòmetre marcava a Barcelona 36 graus a l'ombra. En conseqüència, me'n vaig anar immediatament a visitar el cementiri neoclàssic del Poblenou, també conegut com Cementiri de l'Est. Per què? Molt senzill: perquè tenia l'absoluta seguretat que no m'hi trobaria amb ningú. I així va ser, si fem abstracció de les dotzenes de gats que viuen al recinte. Vaig poder fer el recorregut completament sol (un truc semblant consisteix a realitzar aquest tipus de visites autistes quan plou a bots i barrals, tot i que resulta una mica més incòmode). Meravellosa sensació d'irrealitat, com si el moviment del món hagués quedat atrapat en un parèntesi metafísic. El recorregut va ser tan agradable que quan, a quarts de vuit, vaig voler sortir, havien tancat. Moments de pànic. No duia el mòbil. Vaig pitjar un botó a la vora de la porta amb l'esperança que fos un timbre, però era un simple interruptor de la llum. Inspecció ocular a unes dependències que hi ha a l'esquerra de la porta de sortida. Res: lavabos amb una finestra enreixada. De sobte, allà mateix, una corda al sostre. L'estiro. Efectivament, és una campana que suposadament serveix per donar l'alarma en aquests casos. Cap resultat. Finalment, veig un cartellet: en cas de quedar-se tancats, surtin per la porta que s'indica (hi ha un plànol amb una línia verda fosforescent). M'hi adreço. Està a una certa distància. S'obre. A la sortida ensopego amb una parella d'avis, que òbviament no s'esperaven que ningú sortís per la porteta minúscula.
Per estalviar-se aquest ensurt, només cal que abandonin les instal·lacions abans de les set. Paga la pena visitar aquest cementiri, i ho dic sense cap ironia. La part neoclàssica és sorprenent. La decrepitud d'algunes tombes de gres contrasta amb el perfecte estat de conservació de les de marbre. La majoria són de començaments del segle XIX. Noms il·lustres. Evocacions d'altres temps: força gent nascuda a Cuba i retornada a Barcelona. Commemoracions d'epidèmies oblidades que van devastar la ciutat. I, naturalment, la tomba del Santet, tota una institució de la Barcelona popular.

Ferran Sáez Mateu, "Avui"