dijous, 2 de novembre de 2006

Entrevista al director de logística del Serveis Funerais de Barcelona

"Al taüt només hi ha matèria orgànica"

Dia dels Difunts. Un dels pocs dies en què vencem l'espant i ens en recordem de la mort. Però Josep Martínez Villanueva fa 26 anys que treballa de funerari. A cinc serveis per dia, s'ha ocupat de més de 40.000 difunts. Va començar com a enterramorts i ha arribat a director de Logística i Contractació dels Serveis Funeraris de Barcelona. Sentint- lo, vénen ganes de caure a les seves mans després de l'últim sospir.

--Professió esgarrifosa la seva.
--Hi vaig entrar per necessitat. Tenia 25 anys, acabava de ser pare i em vaig quedar a l'atur. Em vaig presentar a la Guàrdia Urbana, als Mossos, als forestals, al Metro. Va sortir l'oportunitat de ser operari de cementiris i jo, que vomito per res, no ho vaig dubtar ni un segon.

--Se'n recorda del primer dia?
--Sí. Optàvem a la plaça d'enterramorts uns 150 joves. Ens van citar a les 7.45 hores al cementiri de Montjuïc. La prova consistia a veure si tenies estómac per fer un desnonament, o sigui, treure les restes d'un nínxol per passar-lo a l'ossera general. Van obrir la sepultura i m'hi vaig ficar com qui es fica en un cine. ¡Tenia tantes ganes de treballar!

--Sí que en devia tenir.
--La meva dona diu que aquella nit em vaig llevar somnàmbul, vaig obrir la finestra i vaig dir: "Obro les portes de l'eternitat". Ella no va poder aclucar l'ull en tota la nit.

--No m'estranya.
--Doncs aquells quatre anys van ser una de les èpoques més felices de la meva vida. Tot era senzill. La gent amb qui treballava tenia una cultura limitada, però era molt bona gent.

--I els altres amics? No van fugir del seu costat espantats?
--No. Fins i tot els de l'equip de futbol on jugava --uns cachondos-- em deien el Fosas.

--No ha passat mai por?
--Només vaig sentir respecte una vegada. Una tarda havíem de fer un enterrament en un panteó. S'havia de preparar la sepultura i m'hi vaig haver de quedar a vigilar. Estava sol. De sobte es va enfosquir el cel i va començar a ploure. Queien uns llampecs impressionants. Em vaig ficar a dins i m'hi vaig estar una hora i mitja. Aleshores em va passar pel cap que estava usurpant el descans d'aquelles persones.

--No se'n va moure cap?
--No.

--Vostè ha vist esgarrapades a les caixes o coses així?
--No. Quan obres un nínxol t'adones del que som.

--Què som?
--Matèria orgànica. Això és el que hi ha dins del taüt.

--No som res.
--Jo sóc religiós no practicant. Als 29 anys vaig caure en una llarga malaltia i em vaig passar 92 dies en coma provocat. En un moment donat van dir que m'estava morint, i vaig resar perquè no passés. No per mi, sinó pel meu fill i la meva dona. Me'n vaig sortir. Crec que hi ha alguna cosa que ens protegeix i ens ajuda.

--Tant de bo. Li han fet peticions rares?
--No gaires. Una família em va demanar que vestís el seu difunt amb l'equip reglamentari del Betis.

--Manque pierda... No es queda impactat amb tot el que veu?
--A vegades en surto tocat. Vaig tenir la desgràcia d'atendre el pare del nen mort per una bengala al camp de l'Espanyol. Veure com es culpava per haver portat el seu fill al futbol aquell dia va ser terrible... Però hi ha una imatge que no oblidaré mai.

--La comparteix amb mi?
--Havíem d'enterrar una àvia de ben- eficència a primera hora del matí. No tenia a ningú. Al dipòsit, l'encarregat em va preguntar si me'n volia acomiadar. Li vaig tocar la galta, li vaig dir: "Au, àvia, que t'enterrarem", i li vam fer un petó al front.
¡Aquella àvia em va donar sort!

--Vostè fa això i els altres intentem esborrar la mort del mapa.
--¡Cada vegada més! Jo recordo que el dia que els meus pares em portaven al cementiri de Montjuïc era un dia de festa. Trencàvem la quotidianitat. El bus ens deixava a Can Tunis, pujàvem les escales, el dia semblava més lluminós...

--I va fer tots els papers de l'auca.
--Sí. Després d'enterramorts, vaig passar a distribuïdor, que és qui organitza el servei. El 1987, vaig ser assessor a l'Hospital de la Vall d'Hebron, i després a Sant Pau i el Clínic. Fins que vaig arribar a Sancho de Ávila. Sóc un funerari. I qui és funerari sent l'orgull d'ajudar les persones. Per aquí passa tothom.

--L'adéu és car, però és democràtic.
--El servei mitjà està entre els 2.800 i els 3.000 euros. A partir d'aquí, el que la família vulgui. Fins i tot un diamant amb cabells del difunt.

--Deixi-ho. Li fa por la mort?
--Ja no. I quan em mori, voldria que donessin els meus òrgans, que m'incineressin i escampessin les meves cendres pel cementiri d'Ogassa, a prop de Sant Joan de les Abadesses, mirant al Pirineu.


Núria Navarro, "EL Periódico"