Beneït solemnement pel seu arquebisbe franciscà, l'alacantí Joaquín Company, el 6 de juny de 1807 obria per primera vegada les seues portes el Cementeri General de València. Era dels primers d'Espanya que havia sigut capaç de superar els tradicionals inconvenients que s'oposaven a la reial i higiènica reforma de Carles III. Contra la secular costum de sepultar els cadàvers dins del perímetre de les ciutats. La seua Reial Ordre de 3 d'abril de 1787 ja l'havia anticipat; però la seua pragmàtica de 26 d'abril de 1804 disposava la seua posada en marxa immediata en establir la comissió encarregada de portar-la a efecte en cada ciutat espanyola. A València, Manuel del Pozo i el corregidor Cayetano d'Urbina, verdader creador del nou cementeri general.
I no és que València estiguera falta de cementeris. Perquè cada església parroquial disposava d'un fossar on enterrar als morts de la seua demarcació així distribuïts: la gent comuna, en aquest fossar; els nobles i acabalats, dins de l'església; i els religiosos, en els seus respectius convents.
Però la Reial Ordre havia prohibit aquests enterraments parroquials; per la qual cosa, seguint recomanacions apuntades per la Facultat De Medicina per a l'emplaçament del nou cementeri general, aqueix mateix any de 1804 va ser adquirit a vora del Camí de Picassent, en la partida del Molí de Tell, un terreny rectangular de 3.200 m2 per a la seua construcció.
El senzill projecte era de rajola i maçoneria, conformat per dues àmplies avingudes perpendiculars. L'havia dissenyat l'arquitecte de la ciutat, Cristóbal Sales, amb aprovació de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
Es van iniciar les obres al juliol de 1805 i van concloure al juny de 1807, sufragat el seu cost amb la venda dels vells cementeris parroquials com a solars per a edificar sobre ells o obrir noves vies urbanes.
No hi havia llavors Memòria Històrica que ho impedira. De manera que, pràcticament resultava de la propietat de l'Església valenciana i responsabilitzat l'arquebisbat del seu cuidat i manteniment.
Els primers nínxols, en nombre de 80, van ser també construïts pel mateix arquitecte un any després d'inaugurat el cementeri. Per a evitar que els membres de la burgesia valenciana foren a aturar a la fossa comuna, sent el seu primer inquilí el marquès de Jura Real. I trenta anys després, ocupats ja tots -un per l'arquitecte constructor- es va procedir a alçar nous blocs d'aquests anomenats “columbaris”
Però ja llavors havia crescut de tal manera la cuidada vegetació, especialment les palmeres plantades al seu recinte, que el cementeri va rebre el nom d'hort de les palmes. I després el de les belles arts, quan per la dècada de 1840 va succeir la mort dels fills de dos magnats de la ciutat i el d'altres personatges acabalats; perquè van ser arrancades aquestes palmeres per a ocupar el seu lloc rics panteons familiars amb admirable estatuària dels millors artistes i de distints estils. Fins i tot es va haver d'ampliar al recinte amb 30.000 m2 més, per a poder atendre les noves sol·licituds. Expansió que posteriorment ha continuat segons ho exigia el creixement de la població.
Construït de nova planta fa 200 anys que complirà el pròxim 2007, el nostre Cementeri General ha tingut l'oportunitat, encara no perduda, de convertir-se en un gran museu-parc-jardí. A la manera d'altres famosos d'importants ciutats europees. Amb itinerari assenyalat per a facilitar la visita a nínxols, criptes, làpides, creus i altres elements funeraris dignes d'atenció. Per qualsevol concepte històric o artístic, que no falten, ajudant a oblidar aqueix primer sentiment que transmet el cementeri: que a la ciutat dels morts, com en la dels vius, també hi ha les classes socials. Sumptuoses sepultures per als més acabalats i distingits; blocs de “columbaris” per a la nombrosa burgesia; terra comuna per als menys afavorits. I al lloc més recòndit, la fossa comuna per als anònims sense sort que no van comptar per a aquest món.
J. Antonio Doménech Corral, "Las Provincias"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada