Nou plànol del cementiri de Montjuïc

El cementiri de Montjuïc va estrenar el dia de Tots Sants un mapa que guia el visitant per les tombes de 81 famosos

El plànol omet el panteó familiar d'un dels morts més coneguts, Santiago Rusiñol

Potser és perquè en una de les seves obres literàries Santiago Rusiñol va escriure una frase que ahir, davant la seva tomba, va ser recitada per l'actriu Rosa Novell: "...el que deia un sol full en un pobre cementiri". Però seria exagerat castigar-lo per això. No obstant, al mapa de 81 personatges il.lustres enterrats al cementiri de Montjuïc, estrenat ahir amb ocasió del dia de Tots Sants, s'omet un dels seus hostes més famosos.

I això precisament en l'any dedicat a Rusiñol, que disposa d'un enorme panteó familiar al carrer de Santa Eulàlia, un dels més concorreguts del cementiri. La tomba sí que està marcada al plànol, però amb un altre nom, el de Lluïsa Denís, poeta i esposa de Rusiñol, però molt menys coneguda que el seu il.lustre marit.

Gairebé davant hi ha el nínxol de l'escriptor Àngel Guimerà, al qual les germanes Montserrat i Maria Teresa, dues de les 96.000 persones que es van acostar ahir als cementiris de Barcelona, acabaven de posar-hi tres margarides. "Anem a veure la tomba d'un amic i sempre que passem per aquí davant veiem la de Guimerà una mica abandonada. L'haurien de cuidar, perquè al teatre encara s'hi poden veure obres seves", deien.

El primer sepultat

Tot just cinc metres més endavant passaven, sense adonar-se'n, per davant d'un altre nínxol emblemàtic de Montjuïc, el de José F. Fonrodona i Vila, "vecino de Matanzas (Ysla de Cuba)". No era un home famós, però va ser el mort que va estrenar el cementiri: "Su cadáver fue el primero que recibió sepultura en este cementerio, el 19 de marzo de 1883", es pot llegir a la làpida.

O sigui que, d'aquí a dos anys l'interminable cementiri de Montjuïc celebrarà 125 anys, i per tant no ha estat mala idea, tot i alguns errors, editar un mapa d'una de les necròpolis més interessants del món. Montjuïc no és, ni serà, com el Père Lachaise, un cementiri meravellós a l'est de París on es troben les tombes de, entre molts altres, Balzac, Maria Callas, Molière, la parella Yves Montand i Simone Signoret, Edith Piaf, Oscar Wilde, Proust i, per descomptat, Jim Morrison, imant que atrau joves i no tan joves al cementiri parisenc.

Montjuïc no té cap tomba tan florida com la del cantant de The Doors, tot i que es mereixerien una menció en el mapa els panteons de les famílies gitanes, sens dubte les que cuiden més bé i obliden menys els seus difunts. Però no, la ruta dels famosos transcorre aquí pels inevitables polítics (Cambó, Companys, Macià, Prat de la Riba, Porcioles); per músics, escriptors, pintors, poetes i altres artistes (Isaac Albéniz, Joan Miró, Frederic Mompou, Apel.les Mestres, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Montserrat Roig); i alguns esportistes, com el porter Ricardo Zamora i el gimnasta Joaquim Blume, enterrat al costat de la seva dona, Maria Josefa Bonet, que va morir en el mateix accident d'avió que el seu marit.

Alguns descansen en tombes gairebé anònimes, com el pintor Ramon Casas, enterrat sota el nom genèric de família Casas. A altres, en canvi, com a Ildefons Cerdà, li han creat una làpida molt original, que reprodueix una part del seu Eixample. "¿Què és? ¿Un laberint? ¿O lletres?", es preguntaven alguns dels visitants que al matí van col.lapsar amb els seus cotxes els accessos des de la Ronda Litoral.

Algunes tombes són, malgrat l'ajuda del mapa (no estaria malament posar-hi el número de les més il.lustres), molt difícils de trobar, com la de Joan Salvat Papasseit. Aquí, on la guia indica el seu nom, hi ha dues tombes conjuntes, que confonen, sense nom i amb poemes, però són en castellà: "Aquí cae la lluvia / Con un son eterno: / Aquí te combate / El soplo del cierzo, / Del húmedo muro / Tendida en el hueco, / ¡Acaso de frío / Se hielan tus huesos!". ¿Està Gustavo Adolfo Bécquer enterrat a Montjuïc sense que ningú ho sàpiga?

Els devots de l'anarquisme tenen el camí més llarg a recórrer. Des de la part més baixa del cementiri, de la tomba de Buenaventura Durruti i els seus companys de lluita, hi ha una pujada interminable per arribar al punt més alt, al cim de la muntanya, on un nínxol senzill alberga les restes de Salvador Puig Antich. Malgrat el fervor per la pel.lícula, ell no és el Jim Morisson català i només hi ha unes quantes flors fresques i una dedicatòria del poeta valencià Vicent Andrés Estellés: "El poble et va fer seu / va assumir la teva vida / i la teva mort".

Edwin Winkels, “El Periódico”