Una passejada pel cementiri del Poble Nou

La primera necròpolis urbana. Creat el 1775, el cementiri del Poblenou (Taulat, 2) ofereix avui una valuosa mostra d'obres de diferents èpoques i estils. El primer i tercer diumenge de cada mes organitzen visites guiades que a més revelen interessants esdeveniments històrics de la ciutat, tant col·lectius com personals.

Esquelet alat

Amb permís del panteó del Santet, el grup de marbre El petó de la mort és una de les obres més conegudes del cementiri. «Rebem moltes visites, sobretot els caps de setmana, i la majoria demanen per aquestes dues obres. A causa de la situació del cementiri, molt a prop de la platja i de la Vila Olímpica, hi vénen molts turistes», explica la recepcionista, Sandra García. El marbrista Jaume Barba va projectar el 1930 El petó de la mort, que representa la cruesa de l'òbit sota la forma d'un esquelet amb ales que absorbeix la vida a un jove amb un petó. «No és una mort dolorosa ni violenta, és més aviat dolça», opina la guia, Montse Fabregat.

'EL SANTET'

Lloc de pelegrinatge

«El Santet era un treballador dels antics magatzems El Siglo, situats a la Rambla, que va auxiliar molta gent quan es van incendiar el 1932», explica Lluís Bru, que ha aprofitat la visita familiar al cementiri per demanar al Santet protecció per als seus. «Diuen que si demanes per als altres, la petició té més força», explica Bru després de deixar un paperet al costat del nínxol d'aquest lloc de pelegrinatge. Francesc Canals Ambròs era el Santet i va morir el 1899 als 22 anys. Tan gran és la devoció per aquest noi que el seu nínxol es va haver d'ampliar el 1930 per poder acollir totes les visites i les ofrenes florals que rep diàriament.

PANTEÓ D'ANSELM CLAVÉ

Un utòpic molt estimat

El panteó del músic, poeta i polític Josep Anselm Clavé (1824-1874) es va erigir per subscripció popular el 1876. El bust va ser obra de l'escultor Manuel Fuxà. «Clavé és un personatge molt estimat, un socialista utòpic enamorat de l'art que amb la popularització de les corals va treure molta gent dels bars. La gent sortia de la fàbrica i se n'anava a cantar en comptes de perdre el temps bevent a la barra», explica Montse Fabregat, una de les guies del cementiri de Poblenou. L'experta destaca que les restes mortals d'altres personalitats com Narcís Oller, Valentí Almirall o Narcís Monturiol també descansen al recinte funerari.

L'ÀNGEL DE FABIANI

Art a l'aire lliure

Un àngel emportant-se una figura femenina, obra de l'escultor genovès Fabiani, és la representació que corona un gran panteó construït el 1880 pel mestre d'obres Pere Bassegoda. «La gent té un concepte tètric dels cementiris, i aquesta escultura de Fabiani és l'exemple d'art a l'aire lliure. Abans la separació entre la vida i la mort no era tan clara i per això la gent encarregava grans obres per ser recordats», explica la guia Montse Fabregat. Aquesta experta destaca la riquesa dels símbols: «Els difunts no parlen i per tant tot el que ens diuen és a través de signes i imatges».

MONUMENTAL CREU CELTA

Antiga fossa comuna

Molt a prop de l'escultura El petó de la mort s'hi va aixecar una creu monumental d'influència celta. Decorada amb relleus de línies entrellaçades i elements vegetals, la colossal obra de pedra calcària va ser projectada per Leandre Albareda el 1887. La creu s'alça en un terreny que havia estat la fossa comuna. Tota aquesta zona enjardinada es manté en perfecte estat gràcies a l'equip de manteniment del cementiri. «La pau que transmet el lloc també s'encomana entre nosaltres. Hi ha molt bon ambient de treball», explica Juan Francisco Gutiérrez, encarregat de manteniment.

CENOTAFI DE LEANDRE ALBAREDA

Febre groga

El cenotafi en record dels qui el 1921 van perdre la vida a causa de l'epidèmia de febre groga està situat al punt de confluència de les quatre illes del primer departament. Va ser projectat per l'arquitecte municipal Leandre Albareda i presenta unes imponents columnes i corones de bronze, en què hi ha quatre làpides de marbre amb inscripcions. «Malgrat les làpides, això no és cap tomba. Aquest cenotafi és un monument als metges, els religiosos i els regidors que van ajudar els ciutadans quan l'epidèmia va assolar la ciutat de Barcelona», explica la guia Montse Fabregat.

Luis benavides. "Una passejada pel cementiri". El Periódico, p. 45 (23 de novembre de 2011). 

Els vius a la ciutat dels morts

Dimarts i dimecres d´aquesta setmana vam commemorar, un any més, la festa de tots els sants i de tots els fidels difunts. Com cal esperar en una festa de la mort, aquesta no és una commemoració que gaudeixi de gaire vitalitat. Les tradicions que li són associades, com la ingesta de panellets, moniatos i castanyes, el pont de Tots Sants o la coincidència, a Girona, amb la celebració de les Fires, més aviat aparten que no pas apropen els gironins als cementiris. No ens hauria d´estranyar. Vivim tot l´any, al capdavall, procurant no mirar-nos la mort gaire de cara.

D´ençà del segle XVIII, i per motius tant higiènics com d´ordenació urbanística, els cementiris dels nostres pobles i ciutats es van traslladar fora dels nuclis urbans. En molts casos, el creixement demogràfic s´ha acabat venjant d´aquest intent de bandejar la mort i les ciutats han acabat atrapant aquella zona destinada al cementiri, que un dia va ser als afores de la ciutat i que avui, pràcticament, n´és el centre.

Els cementiris de les nostres latituds no són cementiris monumentals. Les eternes desigualtats socials que patim en vida s´han intentat reproduir en el disseny de tombes, làpides i mausoleus. Amb més aviat poc èxit, però. Un cementiri com el municipal de Girona - tant el vell com el nou-és a anys llum de cementiris com el de Montmartre de París, el cementiri protestant de Roma o el de Plainpalais de Ginebra. No és la mena de lloc que incloem en les guies turístiques ni convida els oriünds a passejar-s´hi.

És un espai correcte, però no arriba a ser atractiu. Malgrat tot, abans d´ahir, els cementiris de Girona eren un petit formiguer de vius que passejaren per la ciutat dels morts. Visitar els fidels difunts, portar-los flors, netejar-ne les làpides és una activitat cada cop menys freqüent el dia 2 de novembre, però encara hi ha prou gent que la practica.

Sorprenentment, els elements més atractius dels nostres dos principals cementiris, el vell i el nou, no es troben al seu interior sinó a l´espai que hi dóna pas. En el cas del cementiri vell devem a l´arquitecte Rafael Masó una reforma (1919) que no es va poder portar a terme completament, però que dota el mur exterior d´elements simbòlics interessantíssims, principalment les serps enroscades i un llop devorant un nen. En el cementiri nou, en canvi, destaca una obra molt més recent, Die-Mundi (1995), de Pep Admetlla, una al·legoria escultòrica de grans proporcions que ens parla del pas de la vida a la mort. D´inspiració dantesca, l´escultura d´Admetlla té la virtut de prescindir d´elements iconogràfics cristians. La mort, al capdavall, no coneix religions ni ideologies. És, amb molta diferència, la part més democràtica de la vida.

Oriol Ponsatí-Murla, La Vanguardia Girona