dimecres, 27 de juliol de 2011

El santet del Poblenou incorporat a la trama de la novel·la 'Habitacions tancades'

Poc se sap en realitat de Francesc Canals Ambròs, conegut popularment com el Santet del Poblenou. La seva làpida al cementiri de l’Est de Barcelona proporciona alguna de les poques dades incontrovertibles de la biografia, a saber, que va morir el 1899 amb 22 anys i uns mesos. Però la visita més elemental a la seva tomba –que està senyalitzada com a atractiu turístic– denota que, més enllà del currículum oficial, hi ha persones que continuen fent parlar fins i tot cent anys després d’estar morts i enterrats.
No hi ha cap tomba al cementiri del Poblenou que reuneixi tantes flors i exvots. Cap ni una. La tomba del Santet s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge popular, a la recerca d’algun miracle quotidià, malgrat que no existeix cap beatificació. Una història i un individu massa atractius per passar desapercebuts a la literatura. L’escriptora Care Santos incorpora el Santet a la seva darrera novel•la: Habitacions tancades.
Diuen que els seus noms són Josefina i Ginés sense deixar de netejar davant la tomba del Santet, situada en un passadís de nínxols estret, envoltada de flors, imatges religioses, espelmes enceses, exvots i fins i tot un retrat d’Ecce homo en holograma, que sembla prendre vida, segons des d’on es miri. “Tinc molta devoció pel Santet”, se sincera Josefina, atrafegada, sense deixar d’escombrar. Per què? “Als 14 mesos, la meva filleta es va quedar mig paralitzada i ara té 53 anys, gràcies a Déu i al meu Santet”, respon, i se senya. Al nínxol es pot veure l’única foto que es coneix del Santet, “càndid, pueril, de mirada neta i càndida”, segons la descripció de la novel•la. Avui el retrat és visible, cosa que no sempre és així.
Darrere del vidre que protegeix la làpida, a través d’una ranura superior, els visitants dipositen les seves demandes escrites en paperets i, amb freqüència, n’hi ha tants que vessen i és impossible arribar a veure el marbre. En una nota adhesiva groga es pot llegir: “Perquè m’ajudis amb el sucre i el tiroïdisme”. D’aquest tipus solen ser els desitjos que s’eleven al Santet del Poblenou. “Són miracles proletaris, miracles de les petites coses”, segons la definició de Care Santos. “No hi ha un gran miracle del Santet, o a mi no me’n consta cap. La gent parla de curacions i de molts miracles petits, de miracles a milers, que concedeix absolutament tot el que se li demana”, afegeix.
Malgrat haver investigat el personatge, l’escriptora confessa no haver-ne avançat gaire. “Sí que he descobert que al Santet no el van enterrar on és ara, en una altura preferent, sinó que el nínxol era en un sisè pis de menor categoria. Va ser el 1908 quan el van traslladar al lloc actual i el van exonerar de taxes completament”, revela Care Santos. I per això es dedueixi que el culte al Santet ja era ben viu nou anys després de la seva mort.
Però qui era el Santet? Què va fer en vida? Quins poders tenia? Ginés Rodríguez, regadora en mà davant del nínxol, té una resposta: “Diuen que curava i que si et mirava als ulls podia endevinar el dia en què et moriries”. Això és el que popularment s’explica. “Hi ha coincidència a dir que endevinava el dia de la teva mort mirant-te fixament als ulls”, rebla Care Santos. I aquesta és precisament una de les coses que el Santet fa a la novel•la, en què també treballa com a empleat als grans magatzems El Siglo, que és un altre dels detalls en els quals coincideix la veu popular. “Es diu que treballava a El Siglo, i així ho sembla, però molta gent també dóna per cert que va morir en l’incendi dels grans magatzems el 1932, quan en realitat ja feia 33 anys que havia mort”, reflexiona Santos. La làpida negra del Santet presenta, just en la seva meitat, una esquerda de banda a banda. “Diuen que si la mires fixament, es veu una llum”, revela Ginés. És la llum del més enllà, segons la creença popular.
A la pàgina 143 d'Habitacions tancades, un senyor clama davant la tomba: “No diuen que perquè santifiquin algú ha d’acreditar cinc miracles? Doncs ja fa temps que el xaval compleix els requisits bàsics! Si segur que ja n’ha fet a milers! El que passa és que en aquest país tot funciona igual. Els capellans no volen sants pobres”. La proclama és a la novel•la, però bé podria tractar-se d’una crònica. És el que es cou davant la tomba del Santet.

Oni Orensanz, La Vanguardia. Títol: 'Sant per aclamació popular'