Els vius a la ciutat dels morts

Dimarts i dimecres d´aquesta setmana vam commemorar, un any més, la festa de tots els sants i de tots els fidels difunts. Com cal esperar en una festa de la mort, aquesta no és una commemoració que gaudeixi de gaire vitalitat. Les tradicions que li són associades, com la ingesta de panellets, moniatos i castanyes, el pont de Tots Sants o la coincidència, a Girona, amb la celebració de les Fires, més aviat aparten que no pas apropen els gironins als cementiris. No ens hauria d´estranyar. Vivim tot l´any, al capdavall, procurant no mirar-nos la mort gaire de cara.

D´ençà del segle XVIII, i per motius tant higiènics com d´ordenació urbanística, els cementiris dels nostres pobles i ciutats es van traslladar fora dels nuclis urbans. En molts casos, el creixement demogràfic s´ha acabat venjant d´aquest intent de bandejar la mort i les ciutats han acabat atrapant aquella zona destinada al cementiri, que un dia va ser als afores de la ciutat i que avui, pràcticament, n´és el centre.

Els cementiris de les nostres latituds no són cementiris monumentals. Les eternes desigualtats socials que patim en vida s´han intentat reproduir en el disseny de tombes, làpides i mausoleus. Amb més aviat poc èxit, però. Un cementiri com el municipal de Girona - tant el vell com el nou-és a anys llum de cementiris com el de Montmartre de París, el cementiri protestant de Roma o el de Plainpalais de Ginebra. No és la mena de lloc que incloem en les guies turístiques ni convida els oriünds a passejar-s´hi.

És un espai correcte, però no arriba a ser atractiu. Malgrat tot, abans d´ahir, els cementiris de Girona eren un petit formiguer de vius que passejaren per la ciutat dels morts. Visitar els fidels difunts, portar-los flors, netejar-ne les làpides és una activitat cada cop menys freqüent el dia 2 de novembre, però encara hi ha prou gent que la practica.

Sorprenentment, els elements més atractius dels nostres dos principals cementiris, el vell i el nou, no es troben al seu interior sinó a l´espai que hi dóna pas. En el cas del cementiri vell devem a l´arquitecte Rafael Masó una reforma (1919) que no es va poder portar a terme completament, però que dota el mur exterior d´elements simbòlics interessantíssims, principalment les serps enroscades i un llop devorant un nen. En el cementiri nou, en canvi, destaca una obra molt més recent, Die-Mundi (1995), de Pep Admetlla, una al·legoria escultòrica de grans proporcions que ens parla del pas de la vida a la mort. D´inspiració dantesca, l´escultura d´Admetlla té la virtut de prescindir d´elements iconogràfics cristians. La mort, al capdavall, no coneix religions ni ideologies. És, amb molta diferència, la part més democràtica de la vida.

Oriol Ponsatí-Murla, La Vanguardia Girona