dilluns, 1 de novembre de 2010

Avui, que és el dia de Tots Sants, podem visitar de cop vint-i-set cementiris. Judit Pujadó ho ha fet per a nosaltres en el llibre Vint-i-cinc cementiris i dues tombes (Vitel·la, 2010). Ha anat de l'alta muntanya pirinenca fins a la ratlla empordanesa i selvatana del mar, passant pels pobles i ciutats de l'interior. Hi ha passat de puntetes, sense fer remor, i de cada visita n'ha tret un grapat d'imatges i una impressió literària. Hi ha trobat escultures, panteons i monuments funeraris deguts a grans artistes, tombes de personatges famosos i milers de nínxols humils amb làpides o parets de rajols, i sepultures cobertes de gespa coronades per una creu de fusta. Com a novel·lista, ha recreat subtilment l'atmosfera diversa de cada recinte en unes evocacions líriques que són alhora reflexions sobre la fugacitat del temps i el pes de l'eternitat. Com a periodista, s'ha fixat en l'entorn dels cementiris, sovint ofegats per l'expansió urbanística i sotmesos a les regles d'un suposat progrés que “al final es concreta en un reguitzell de blocs arrenglerats”.
El cas més vergonyós d'aquest enfrontament entre tradició i progrés és el del cementiri marí de l'Escala, el més bell de la costa catalana, digne del poema de Paul Valéry. L'autora no l'ha gosat explicar, suposo que per no fer malbé el llibre. El cas és que un alcalde hoteler, en ple franquisme, va aixecar entre el màgic rectangle blanc i el mar la baluerna d'un hotel de cinc plantes. I, com que el cementiri li feia mal d'ulls i nosa, va decidir clausurar-lo i demolir-lo. La pressió popular, després de molts anys de lluita, va aconseguir que la Generalitat el declarés monument historicoartístic nacional i el posés sota la seva protecció. Llavors l'astut hoteler va canviar de tàctica i va publicar anuncis del seu establiment amb aquest cínic eslògan: Todas las habitaciones con calefacción, baño y terraza, con vistas al mar y a la joya arquitectónica neoclásica mediterránea del cementiri vell (Siglo XIX)."

Narcís-Jordi Aragó, El Punt