dilluns, 1 de novembre de 2010

Un negoci de mort

«Aquí ens mengem els morts». És una de les llegendes metropolitanes que circula en molts ambients de l'excapital del regne borbònic a Itàlia. Ningú ho creu de veritat, però les notícies publicades pel diari local Il Mattino i les investigacions que realitzen els carrabiners de la companyia Poggioreale s'acosten a la macabra realitat. A Nàpols, els morts no descansen en pau.
En aquest viatge sobre el turment mortuori, és necessari procedir per passos. Els que es moren en un hospital poden, si els seus familiars paguen entre 250 i 1.000 euros, ser transportats de manera il·legal fins al seu domicili, contravenint les lleis. Ho acaben de demostrar els increïbles reporters de Las Yenas, un programa de denúncia de Canal 5. «Morir en un hospital és de pobres», afirma un infermer entrevistat, que està vinculat personalment en el trànsit de morts que viatgen en ambulàncies com si estiguessin encara vius.
Una vegada enterrat, el difunt tampoc descansarà en pau. Segons Il Mattino, el mes de setembre passat els familiars d'una difunta van anar al cementiri per portar-hi unes flors i es van trobar que el panteó de la família estava obert i a terra hi havia els estris d'un equip de fusters. Després de la denúncia, el capità Massimo Ribaudo i els seus agents van poder descobrir un nou cas de comerç de tombes. Funciona d'aquesta manera: «El mort d'altres, està mort, però jo te'l desenterro i et venc el seu panteó per al teu mort». L'anomenen «mercat paral·lel de les sepultures». Aconseguir-ne una costa entre 10.000 i 50.000 euros, amb la condició dels intermediaris que les obres per tornar a condicionar-ho tot siguin realitzades per empreses de construcció amigues. Això probablement significa que estan vinculades a la Camorra, la màfia local. «Un sistema rodat», escriu el diari napolità.
Andrea Santoro, conseller del partit conservador Poble de la Llibertat i president d'una comissió municipal d'investigació sobre els cementiris de la ciutat, explica: «No es tracta de cap novetat, qualsevol persona es pot presentar als despatxos de l'ajuntament amb un autocertificat, demanant el permís de concessió d'obres per restaurar un panteó funerari o un nínxol». L'autocertificació és un sistema pel qual un individu, sota la seva responsabilitat, afirma ser qui és i que tot el que diu i sol·licita va a missa. Excepte pels controls posteriors.
A Nàpols, els morts també formen part de les activitats quotidianes dels vius, ja que hi ensopeguen quan van al cementiri. Al «comerç paral·lel» hi ha professionals i aficionats. Aquests últims, com relaten les cròniques locals, buiden els nínxols, escampen els ossos pels jardins abandonats convertits en matolls i van a buscar-ne un altre, de manera que algunes zones del cementiri es transformen en surrealistes fosses comunes, amb fèmurs i taüts que apareixen entre els caminants. De passada, al buidar els nínxols, els paral·lels s'emporten les joies, els vestits i els objectes que acompanyaven el mort en el seu últim viatge. Una investigació oberta es refereix a un taüt en què teòricament hi havia un sol mort però on van aparèixer els ossos de set cadàvers anònims.
A Nàpols es dorm a sobre dels morts. Hi ha un lloc al centre, a prop de Via dei Tribunali, on a canvi de diners un senyor et porta a casa seva, t'invita a entrar a la seva habitació, desplaça el llit i sota els peus s'obre… el més enllà. Després de baixar unes llargues escales, s'arriba al ventre de la ciutat, amb quilòmetres de passadissos i sales que estan plenes de calaveres, esquelets, altars, llums, una situació que ni tan sols Fellini va imaginar. Obre un dia per setmana i hi ha cua.

  "Catacumbes" a les que s'accedeix des d'una habitació.


Investigació
L'última etapa d'aquest viatge, que ja està investigant la fiscalia local, Il Mattino la relata així: «Els diaris ja s'havien ocupat fa anys de l'existència d'un mercat de fusta paral·lel… però ara estan apareixent indicis d'un reciclatge dels taüts, que en lloc de ser destruïts després de l'exhumació dels cadàvers, són triturats i acaben en un compost usat per als forns de llenya». El dia que es va descobrir el macabre reciclatge, l'edició local del Corriere della Sera no es va quedar curta amb el títol: «Nàpols, fusta dels taüts per a pizzes i pa». «No és cap novetat», va dir el conseller municipal Santoro, subratllant que un altre conseller, aquesta vegada de la diputació, ja havia denunciat feia temps el macabre blanqueig. Escriu la publicació Il Mattino: «Els taüts són robats, transportats, esmicolats i venuts a compradors que ho ignoren [la seva procedència], titulars de forns de pa i pizzeries», escriu Il Mattino. I afegeix sense sorna: «És un assumpte com a mínim esgarrifós…que podria explicar el gust acre de les pizzes que alguns han consumit a la regió… terrible, més val no pensar-ho». Potser la llegenda metropolitana no és tan forassenyada.

Rossend Domènech,  El Periódico de Catalunya