Vides de santets

Una amable lectora del barri de Sant Andreu de Barcelona, la senyora Maria Dolors P., em va explicar que El Santet al·ludit al final del meu article necròfil de fa una setmana no estava enterrat al cementiri del Poblenou (o de l'Est) sinó al de Sant Andreu. Faig investigacions i resulta que tots dos teníem raó: hi ha -de moment- dos santets, igualment venerats per la devoció popular. El del Poblenou -que potser és el més conegut- es deia Francesc Canals i Ambrós; el de Sant Andreu, Francesc Pla i Sañas (ja veuen que per ser sant apòcrif no hi ha res com dir-se Francesc). El Santet del Poblenou, Francesc Canals, va morir el 1899 amb només 22 anys. Era un jove d'origen humil que, segons la tradició oral, va dedicar la seva curta vida a ajudar el proïsme. Tot just morir, la gent ja va atribuir a les seves despulles propietats sobrenaturals. Ha passat més d'un segle i aquesta devoció continua literalment intacta (fins al punt que l'Ajuntament va adequar fa poc el nínxol per facilitar les nombroses ofrenes votives que se li fan periòdicament). El Santet de Sant Andreu, Francesc Pla, també va morir molt jove: va deixar aquesta vall de llàgrimes el 1918, quan només tenia 25 anys. La caritat cristiana d'aquest frare era coneguda per tots els habitants de l'antiga vila de Sant Andreu de Palomar. El culte popular cap a Francesc Pla també va començar molt aviat, i perdura fins als nostres dies: la seva tomba sempre està plena de flors i altres objectes. Tot i les -diguem-ne- "irregularitats teològiques" que comporten aquest tipus de devocions, l'Església catòlica, que jo sàpiga, sempre s'ha mostrat tolerant amb el fet.
Què signifiquen, tots aquests santets? Una bona pista sobre la seva naturalesa ens la dóna l'època, el convuls període que aplega les darreries del segle XIX i els començaments del segle XX. Enmig d'un gran fangar d'analfabetisme, insalubritat, jornades laborals de dotze hores i canvis tumultuosos, els exorcismes de Verdaguer es donen la mà amb l'expansió de l'anarquisme. Temps de confusió. Per resumir-ho en una imatge: no seria gens estrany que alguns dels qui van cremar convents durant la Setmana Tràgica no tinguessin després cap problema a anar a demanar favors al Santet del Poblenou.

Ferran Sáez Mateu, "Avui"