dimarts, 5 de juliol de 2005

La mort a l'estiu

Dimecres passat, a les cinc en punt de la tarda, el termòmetre marcava a Barcelona 36 graus a l'ombra. En conseqüència, me'n vaig anar immediatament a visitar el cementiri neoclàssic del Poblenou, també conegut com Cementiri de l'Est. Per què? Molt senzill: perquè tenia l'absoluta seguretat que no m'hi trobaria amb ningú. I així va ser, si fem abstracció de les dotzenes de gats que viuen al recinte. Vaig poder fer el recorregut completament sol (un truc semblant consisteix a realitzar aquest tipus de visites autistes quan plou a bots i barrals, tot i que resulta una mica més incòmode). Meravellosa sensació d'irrealitat, com si el moviment del món hagués quedat atrapat en un parèntesi metafísic. El recorregut va ser tan agradable que quan, a quarts de vuit, vaig voler sortir, havien tancat. Moments de pànic. No duia el mòbil. Vaig pitjar un botó a la vora de la porta amb l'esperança que fos un timbre, però era un simple interruptor de la llum. Inspecció ocular a unes dependències que hi ha a l'esquerra de la porta de sortida. Res: lavabos amb una finestra enreixada. De sobte, allà mateix, una corda al sostre. L'estiro. Efectivament, és una campana que suposadament serveix per donar l'alarma en aquests casos. Cap resultat. Finalment, veig un cartellet: en cas de quedar-se tancats, surtin per la porta que s'indica (hi ha un plànol amb una línia verda fosforescent). M'hi adreço. Està a una certa distància. S'obre. A la sortida ensopego amb una parella d'avis, que òbviament no s'esperaven que ningú sortís per la porteta minúscula.
Per estalviar-se aquest ensurt, només cal que abandonin les instal·lacions abans de les set. Paga la pena visitar aquest cementiri, i ho dic sense cap ironia. La part neoclàssica és sorprenent. La decrepitud d'algunes tombes de gres contrasta amb el perfecte estat de conservació de les de marbre. La majoria són de començaments del segle XIX. Noms il·lustres. Evocacions d'altres temps: força gent nascuda a Cuba i retornada a Barcelona. Commemoracions d'epidèmies oblidades que van devastar la ciutat. I, naturalment, la tomba del Santet, tota una institució de la Barcelona popular.

Ferran Sáez Mateu, "Avui"