Artistes antics, moderns i contemporanis han representat amb devoció el final de l'existència
Una de les aventures artístiques més sonades i controvertides del britànic Damien Hirst és una calavera humana coberta amb 8.000 diamants. Val 100 milions de dòlars i és l'obra d'art més cara de tota la història. Hirts, l'artista viu més cotitzat del moment, conegut pels seus taurons en formol, és un provocador nat, però no es pensin que ha inventat gran cosa. Al·ludir a la mort en l'art no és exclusiu dels creadors contemporanis. Ni tan sols dels surrealistes (uns romàntics, en el fons), que se'n van fer un fart, de pintar figures fantasmagòriques i petrificades, sense oblidar els seus peculiars cadàvers exquisits ni, per descomptat, l'obsessió de Dalí pel taüt ocult a l'Angelus de Millet. Durant segles, els artistes s'han referit a la mort directament o indirectament, tal com va revelar-ho, abans-d'ahir al vespre, Lourdes Cirlot, catedràtica d'història de l'art de la Universitat de Barcelona (UB), en una conferència a la sala d'actes de Serveis Funeraris de Barcelona.
Al segle XVII, la mort apareix vinculada a un gènere pictòric, el Vanitas, que incrusta la calavera en natures mortes amb l'objectiu d'evocar «allò efímer i fugisser», subratlla Cirlot. Tres-cents anys després, Picasso recuperaria aquesta tradició barroca en obres seves. Flors tallades o rellotges de sorra custodien, en els quadres del XVII, aquest missatge de fragilitat i pèrdua. Tancat el període barroc, Goya va plasmar el tema de la mort en la seva primera sèrie de gravats, Els capritxos, la creació dels quals va coincidir amb una greu malaltia que va contraure l'artista i que el va acabar condemnant a la sordesa.
Si hi ha un moviment artístic prototipus aliat amb la mort és el romanticisme. Una sensació angoixant paralitza l'espectador del Cementiri del monestir en la neu, de Caspar David Friedrich. Una tristesa infinita plana sobre el quadre del suïcidi d'Ofèlia, coberta de flors tallades, del pintor prerafaelita John Everett Millais. Sense oblidar una de les obres mestres de la història de l'art, L'illa dels morts, l'atmosfera asfixiant i esgarrifosa que va pintar Arnold Böcklin, un creador que, anota Cirlot, «va exercir una gran influència en Warhol i Dalí».
Segons Cirlot, el primer artista que representa la mort amb caràcter contemporani, a finals del XIX, és el simbolista James Ensor perquè li confereix «un sentit irònic». Ensor posa un accent grotesc a allò macabre. Només cal veure una obra seva en què dues calaveres es disputen un salmó fumat. El relleu el pren el dadaista George Grosz en una obra en què un metge ausculta un cadàver i el declara apte per al servei militar, o en una altra peça en què un esquelet beu alegrement una ampolla de vi en un enterrament multitudinari.
Com en Goya, una salut precària o un accident tràgic han originat moltes obres embolcallades amb l'ombra de la mort. El surrealista André Masson, que va anar al front durant la I Guerra Mundial, va veure com moria tot el seu batalló mentre ell, ferit greu, es dessagnava. D'aquí en va sortir la sèrie Massacres. Un altre surrealista, René Magritte, va tenir sempre gravada a la retícula la imatge de la seva mare morta –s'havia suïcidat– dins del riu mig despullada i amb la cara coberta per la camisa de dormir. D'aquí en va sortir una sèrie de pintures amb personatges amb el rostre tapat. Un altre que va quedar marcat per la mort del seu pare –enverinat per una aigua en mal estat– és Andy Warhol. D'aquí en van sortir unes obres d'accidents d'automòbils i cadires elèctriques. Després, quan una dona va intentar assassinar-lo, Warhol ja va col·locar directament les calaveres en la seva obra. Sense deixar la família, un artista actual, Bill Viola, va filmar, en un emotiu treball de videoart, la mort de la seva mare. Un altre cas clar és el de Frida Kahlo, que tenia una por terrible a la mort. I no és gens estrany: va tenir un accident brutal que li va perforar el cos, tres avortaments i, al final de la seva vida, li van amputar un peu.
I com ha representat la mort un pintor abstracte? Difícil... però alguna cosa oculta tenia el quadrat negre de Malevitx –un malalt de l'esoterisme– que, en morir, va obligar els seus hereus a penjar a la seva tomba un mocador amb la reproducció, ni més ni menys, que d'un quadrat negre.
Una de les aventures artístiques més sonades i controvertides del britànic Damien Hirst és una calavera humana coberta amb 8.000 diamants. Val 100 milions de dòlars i és l'obra d'art més cara de tota la història. Hirts, l'artista viu més cotitzat del moment, conegut pels seus taurons en formol, és un provocador nat, però no es pensin que ha inventat gran cosa. Al·ludir a la mort en l'art no és exclusiu dels creadors contemporanis. Ni tan sols dels surrealistes (uns romàntics, en el fons), que se'n van fer un fart, de pintar figures fantasmagòriques i petrificades, sense oblidar els seus peculiars cadàvers exquisits ni, per descomptat, l'obsessió de Dalí pel taüt ocult a l'Angelus de Millet. Durant segles, els artistes s'han referit a la mort directament o indirectament, tal com va revelar-ho, abans-d'ahir al vespre, Lourdes Cirlot, catedràtica d'història de l'art de la Universitat de Barcelona (UB), en una conferència a la sala d'actes de Serveis Funeraris de Barcelona.
Al segle XVII, la mort apareix vinculada a un gènere pictòric, el Vanitas, que incrusta la calavera en natures mortes amb l'objectiu d'evocar «allò efímer i fugisser», subratlla Cirlot. Tres-cents anys després, Picasso recuperaria aquesta tradició barroca en obres seves. Flors tallades o rellotges de sorra custodien, en els quadres del XVII, aquest missatge de fragilitat i pèrdua. Tancat el període barroc, Goya va plasmar el tema de la mort en la seva primera sèrie de gravats, Els capritxos, la creació dels quals va coincidir amb una greu malaltia que va contraure l'artista i que el va acabar condemnant a la sordesa.
Si hi ha un moviment artístic prototipus aliat amb la mort és el romanticisme. Una sensació angoixant paralitza l'espectador del Cementiri del monestir en la neu, de Caspar David Friedrich. Una tristesa infinita plana sobre el quadre del suïcidi d'Ofèlia, coberta de flors tallades, del pintor prerafaelita John Everett Millais. Sense oblidar una de les obres mestres de la història de l'art, L'illa dels morts, l'atmosfera asfixiant i esgarrifosa que va pintar Arnold Böcklin, un creador que, anota Cirlot, «va exercir una gran influència en Warhol i Dalí».
Segons Cirlot, el primer artista que representa la mort amb caràcter contemporani, a finals del XIX, és el simbolista James Ensor perquè li confereix «un sentit irònic». Ensor posa un accent grotesc a allò macabre. Només cal veure una obra seva en què dues calaveres es disputen un salmó fumat. El relleu el pren el dadaista George Grosz en una obra en què un metge ausculta un cadàver i el declara apte per al servei militar, o en una altra peça en què un esquelet beu alegrement una ampolla de vi en un enterrament multitudinari.
Com en Goya, una salut precària o un accident tràgic han originat moltes obres embolcallades amb l'ombra de la mort. El surrealista André Masson, que va anar al front durant la I Guerra Mundial, va veure com moria tot el seu batalló mentre ell, ferit greu, es dessagnava. D'aquí en va sortir la sèrie Massacres. Un altre surrealista, René Magritte, va tenir sempre gravada a la retícula la imatge de la seva mare morta –s'havia suïcidat– dins del riu mig despullada i amb la cara coberta per la camisa de dormir. D'aquí en va sortir una sèrie de pintures amb personatges amb el rostre tapat. Un altre que va quedar marcat per la mort del seu pare –enverinat per una aigua en mal estat– és Andy Warhol. D'aquí en van sortir unes obres d'accidents d'automòbils i cadires elèctriques. Després, quan una dona va intentar assassinar-lo, Warhol ja va col·locar directament les calaveres en la seva obra. Sense deixar la família, un artista actual, Bill Viola, va filmar, en un emotiu treball de videoart, la mort de la seva mare. Un altre cas clar és el de Frida Kahlo, que tenia una por terrible a la mort. I no és gens estrany: va tenir un accident brutal que li va perforar el cos, tres avortaments i, al final de la seva vida, li van amputar un peu.
I com ha representat la mort un pintor abstracte? Difícil... però alguna cosa oculta tenia el quadrat negre de Malevitx –un malalt de l'esoterisme– que, en morir, va obligar els seus hereus a penjar a la seva tomba un mocador amb la reproducció, ni més ni menys, que d'un quadrat negre.
Maria Palau. La contra, El Punt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada