Al nostre país existeix des de sempre una certa necrofília, és a dir, atracció cap a la mort en tots els seus aspectes. Tant es així que, encara que ara menys, els enterraments es constituïen en un acte social en el qual com més diners s´invertien més «vistós» era el resultat. Ara, les cerimònies solen ser bastant succintes, si bé no deixen de ser un acte social en el qual sembla que el que menys importa és el difunt. Parlar sensacionalment d´aquestes coses ho va fer, entre altres, el meu estimat amic i company Luis Carandell quan, a,b, el suport de l´humor negre, va publicar el seu llibre titulat 'Tus amigos no te olvidan', cosa aquesta que en alguns casos, pocs, és certa i que en la majoria es queda només en una convencional frase.
Avui desitjo comentar l´últim crit en això de la mort i dels enterraments. A Espanya, en la de fa tres o quatre dècades, era la incineració més aviat escassa, molt al contrari del que passava en altres països occidentals. A poc a poc, fins i tot del braç de l´autorització religiosa, la pràctica d´aquesta forma d´accelerar el procés natural saltant-se el temps i els cucs s´ha anat estenent fins a considerar-se tan normal com la tradicional inhumació.
I tant es així que les cendres mortuòries comencen a originar algun problemet. Son moltes les cendres que, per exemple, apareixen al mar i amb elles s´enfonsen les corresponents urnes. Fa poc que alguns pescadors es queixaven de les urnes que recollien a les xarxes juntament amb els peixos. De seguida, no obstant, s´han inventat les urnes biodegradables, que es desfan quasi en unes hores. Quan arribi la meva hora, les meves cendres aniran a parar a les aigües de les illes Medes, per a mi tan estimades, recordades i viscudes. Bé, anem a una altra cosa.
La varietat dels llocs que s´improvisen com a «cendrers» és inacabable: boscos, cims d´altes muntanyes, rius, jardins, ombra de determinats arbres, nínxols de sepulcres familiars, racons del Mediterrani... Fins i tot en òrbites espacials! Sí, als Estats Units funciona l´agència Celestis, que s´encarrega de posar en òrbita les cendres de qui així ho desitja i, naturalment, paga els seus bons dòlars per l´aventura espacial de les seves restes incinerades. La notícia m´arriba juntament amb el nom de l´actor James Doohan, mort fa un parell d´anys i que havia expressat el seu desig de reposar en un, diguem-ne, cementiri espacial. Ara, en unió de les cendres d´altres 200 persones, s´ha complert el seu desig.
Al mar, a la terra, les cendres acaben per dissoldre´s totalment, però un no imagina el que pot passar en una òrbita espacial. Es dissolen també, o les infinitament petites partícules de pols humana floten eternament en l´espai? ¿I què es fa de les urnes o d´una en la qual caben barrejades les grises i darreres restes de centenars de cadàvers? Es deixen també a l´espai o tornen a la Terra per ser aquí destruïdes? Potser s´haurien de considerar les cendres pols còsmica...
Del que no hi ha cap dubte és que ens trobem davant d´una forma diferent d´«enterrament» a totes les fins ara conegudes. Els familiars hauran inventat una altra cerimònia de comiat: veure aixecar el coet o la nau que portarà les últimes restes -pols ets i en pols et convertiràs- a l´últim crit en qüestió de cementiris: el cementiri espacial, el més gran i més bonic sota la llum de les estrelles. Gairebé una poesia d´intuïció còsmica.
Avui desitjo comentar l´últim crit en això de la mort i dels enterraments. A Espanya, en la de fa tres o quatre dècades, era la incineració més aviat escassa, molt al contrari del que passava en altres països occidentals. A poc a poc, fins i tot del braç de l´autorització religiosa, la pràctica d´aquesta forma d´accelerar el procés natural saltant-se el temps i els cucs s´ha anat estenent fins a considerar-se tan normal com la tradicional inhumació.
I tant es així que les cendres mortuòries comencen a originar algun problemet. Son moltes les cendres que, per exemple, apareixen al mar i amb elles s´enfonsen les corresponents urnes. Fa poc que alguns pescadors es queixaven de les urnes que recollien a les xarxes juntament amb els peixos. De seguida, no obstant, s´han inventat les urnes biodegradables, que es desfan quasi en unes hores. Quan arribi la meva hora, les meves cendres aniran a parar a les aigües de les illes Medes, per a mi tan estimades, recordades i viscudes. Bé, anem a una altra cosa.
La varietat dels llocs que s´improvisen com a «cendrers» és inacabable: boscos, cims d´altes muntanyes, rius, jardins, ombra de determinats arbres, nínxols de sepulcres familiars, racons del Mediterrani... Fins i tot en òrbites espacials! Sí, als Estats Units funciona l´agència Celestis, que s´encarrega de posar en òrbita les cendres de qui així ho desitja i, naturalment, paga els seus bons dòlars per l´aventura espacial de les seves restes incinerades. La notícia m´arriba juntament amb el nom de l´actor James Doohan, mort fa un parell d´anys i que havia expressat el seu desig de reposar en un, diguem-ne, cementiri espacial. Ara, en unió de les cendres d´altres 200 persones, s´ha complert el seu desig.
Al mar, a la terra, les cendres acaben per dissoldre´s totalment, però un no imagina el que pot passar en una òrbita espacial. Es dissolen també, o les infinitament petites partícules de pols humana floten eternament en l´espai? ¿I què es fa de les urnes o d´una en la qual caben barrejades les grises i darreres restes de centenars de cadàvers? Es deixen també a l´espai o tornen a la Terra per ser aquí destruïdes? Potser s´haurien de considerar les cendres pols còsmica...
Del que no hi ha cap dubte és que ens trobem davant d´una forma diferent d´«enterrament» a totes les fins ara conegudes. Els familiars hauran inventat una altra cerimònia de comiat: veure aixecar el coet o la nau que portarà les últimes restes -pols ets i en pols et convertiràs- a l´últim crit en qüestió de cementiris: el cementiri espacial, el més gran i més bonic sota la llum de les estrelles. Gairebé una poesia d´intuïció còsmica.
Julio Manegat, Diari de Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada