Generació rere generació, la seva família es dedica al sector funerari des de fa més de tres segles. D'on arrenca la nissaga?
A finals del segle XVII la família Ventura ja es dedicava als serveis funeraris. El primer va ser un mestre d'obra que construïa sepultures i que va acabar fent-ho tot: enterrar el difunt, atendre els familiars... Esclar, abans hi havia els cementiris parroquials i la mateixa persona feia tots els papers de l'auca. És per això que tenim molts avantpassats amb feines relacionades amb l'església: campaners, ajudants de sagristia...
I ningú va preferir una professió més distesa?
L'oncle del meu avi, Jaume Ventura Tort, era músic i fins i tot es va fer famós component sardanes. Però eren dos germans i l'altre va continuar amb el negoci.
Vostè s'hi va posar al capdavant de molt jove...
A partir del 1993, jo tenia 24 anys. Havia estudiat la carrera d'econòmiques i portava temps treballant a hores a l'empresa, però el meu pare es va posar malalt i vaig haver de passar a dirigir-la.Tenia clar que volia dedicar-se a aquest món?
En aquell moment ho vaig fer perquè no hi havia cap més sortida, però igualment va ser un procés bastant natural. Una tieta meva m'ha recordat fa poc que de petit deia que no volia ser funerari, però jo no ho recordo. Explica la mare que de petit ja anava dient frases com: "Un nínxol de propietat". Ho deia perquè trucaven al meu pare a mitjanit per fer un servei i jo després anava repetint el que deia.
Però què hauria passat si hagués volgut fer belles arts, posem per cas?
Crec que no s'hauria entès. De tota manera, el meu pare va tenir una gran habilitat, i és que ens va involucrar en aquest món des de ben petits. Era el president del gremi d'empresaris de serveis funeraris i els meus germans i jo ja anàvem a les convencions que es feien a la resta d'Espanya.
I com ho explicava a l'escola, als amics ?
Ho he viscut amb total normalitat. Vivia a l'Hospitalet, que llavors era com un poble, i era el fill del funerari. Ja em coneixien i sabien de què treballaven a casa. Amb els anys, als sopars i a les bodes sí que em fa una certa cosa que em preguntin quina és la meva feina. Intento tocar-ho poc perquè hi ha els comentaris habituals, però això passa perquè és un sector molt desconegut, quasi tabú.
Suposo que perquè en la nostra cultura, la mort és un gran tabú.
La cultura mediterrània viu d'esquena a la mort. Som molt hedonistes i ens dediquem a planificar les vacances, però no a pensar què passarà quan ens morim. Intentem esborrar la mort de la nostra ment. Històricament, als pobles i també a les ciutats, es preocupaven de tenir cura del nínxol familiar. Les famílies ja no hi pensen. La incineració és un avenç de la modernitat, però crec que mentalment no és bona, ja que cal tenir un lloc físic on estigui enterrada la persona estimada.
¿Per això esteu oferint nous serveis en el camp de la incineració?
Al cementiri Roques Blanques, a prop de Barcelona, tenim el Bosc de la Calma, una zona de la muntanya on es dipositen les cendres en una urna biodegradable i al costat s'hi planta un arbre. Així tens un referent físic que t'ajuda en el procés de dol. Estem fent moltes coses per donar més informació i transparència i, sobretot, per personalitzar els serveis.
De tota manera, cada cop s'ofereixen més coses, i a vegades el límit entre atendre la família i intentar fer negoci en un moment en què les persones són molt vulnerables no és clar...
Sí, és per això que no volem marejar la família amb molts serveis i productes, sinó escoltar el que realment necessiten i intentar donar-los el més important: un tracte humà i proper. Que aquest procés tan dolorós sigui el més reconfortant possible.
Com trobeu el personal adequat?
Fem molts cursos interns, però, d'entrada, el que busquem són persones que tinguin vocació d'ajudar als altres. Jo ho comparo amb la gent que treballa als hospitals.
Però als hospitals la gent es cura; aquí hi ha poca esperança...
Si vols ajudar els altres, si esperes que la teva feina transcendeixi, aquesta feina et pot omplir molt. Com que les famílies estan en un moment molt delicat, qualsevol cosa que fas te l'agraeixen molt.
Costa trobar professionals?
No. És una feina sacrificada sobretot perquè has de prestar servei 24 h al dia i es treballa caps de setmana i festius, però està ben remunerada i la feina és estable. Us sorprendria la quantitat de noies joves que es volen dedicar a maquillar morts i estudien tanatoestètica i tanatopràxia.
Treballar amb la mort t'ajuda a enfrontar-te a la mort d'algú proper?
Tens la mort més present, però la ment és selectiva i quan treballes te la mires des d'un altre punt de vista. Si poséssim els sentiments a la feina, no la faríem bé. Ara, quan la mort et toca de prop, no et serveix cap coneixement. T'afecta igual.
Avui (http://paper.avui.cat/article/dialeg/122178/moltes/noies/estudien/maquillar/morts.html)
A finals del segle XVII la família Ventura ja es dedicava als serveis funeraris. El primer va ser un mestre d'obra que construïa sepultures i que va acabar fent-ho tot: enterrar el difunt, atendre els familiars... Esclar, abans hi havia els cementiris parroquials i la mateixa persona feia tots els papers de l'auca. És per això que tenim molts avantpassats amb feines relacionades amb l'església: campaners, ajudants de sagristia...
I ningú va preferir una professió més distesa?
L'oncle del meu avi, Jaume Ventura Tort, era músic i fins i tot es va fer famós component sardanes. Però eren dos germans i l'altre va continuar amb el negoci.
Vostè s'hi va posar al capdavant de molt jove...
A partir del 1993, jo tenia 24 anys. Havia estudiat la carrera d'econòmiques i portava temps treballant a hores a l'empresa, però el meu pare es va posar malalt i vaig haver de passar a dirigir-la.Tenia clar que volia dedicar-se a aquest món?
En aquell moment ho vaig fer perquè no hi havia cap més sortida, però igualment va ser un procés bastant natural. Una tieta meva m'ha recordat fa poc que de petit deia que no volia ser funerari, però jo no ho recordo. Explica la mare que de petit ja anava dient frases com: "Un nínxol de propietat". Ho deia perquè trucaven al meu pare a mitjanit per fer un servei i jo després anava repetint el que deia.
Però què hauria passat si hagués volgut fer belles arts, posem per cas?
Crec que no s'hauria entès. De tota manera, el meu pare va tenir una gran habilitat, i és que ens va involucrar en aquest món des de ben petits. Era el president del gremi d'empresaris de serveis funeraris i els meus germans i jo ja anàvem a les convencions que es feien a la resta d'Espanya.
I com ho explicava a l'escola, als amics ?
Ho he viscut amb total normalitat. Vivia a l'Hospitalet, que llavors era com un poble, i era el fill del funerari. Ja em coneixien i sabien de què treballaven a casa. Amb els anys, als sopars i a les bodes sí que em fa una certa cosa que em preguntin quina és la meva feina. Intento tocar-ho poc perquè hi ha els comentaris habituals, però això passa perquè és un sector molt desconegut, quasi tabú.
Suposo que perquè en la nostra cultura, la mort és un gran tabú.
La cultura mediterrània viu d'esquena a la mort. Som molt hedonistes i ens dediquem a planificar les vacances, però no a pensar què passarà quan ens morim. Intentem esborrar la mort de la nostra ment. Històricament, als pobles i també a les ciutats, es preocupaven de tenir cura del nínxol familiar. Les famílies ja no hi pensen. La incineració és un avenç de la modernitat, però crec que mentalment no és bona, ja que cal tenir un lloc físic on estigui enterrada la persona estimada.
¿Per això esteu oferint nous serveis en el camp de la incineració?
Al cementiri Roques Blanques, a prop de Barcelona, tenim el Bosc de la Calma, una zona de la muntanya on es dipositen les cendres en una urna biodegradable i al costat s'hi planta un arbre. Així tens un referent físic que t'ajuda en el procés de dol. Estem fent moltes coses per donar més informació i transparència i, sobretot, per personalitzar els serveis.
De tota manera, cada cop s'ofereixen més coses, i a vegades el límit entre atendre la família i intentar fer negoci en un moment en què les persones són molt vulnerables no és clar...
Sí, és per això que no volem marejar la família amb molts serveis i productes, sinó escoltar el que realment necessiten i intentar donar-los el més important: un tracte humà i proper. Que aquest procés tan dolorós sigui el més reconfortant possible.
Com trobeu el personal adequat?
Fem molts cursos interns, però, d'entrada, el que busquem són persones que tinguin vocació d'ajudar als altres. Jo ho comparo amb la gent que treballa als hospitals.
Però als hospitals la gent es cura; aquí hi ha poca esperança...
Si vols ajudar els altres, si esperes que la teva feina transcendeixi, aquesta feina et pot omplir molt. Com que les famílies estan en un moment molt delicat, qualsevol cosa que fas te l'agraeixen molt.
Costa trobar professionals?
No. És una feina sacrificada sobretot perquè has de prestar servei 24 h al dia i es treballa caps de setmana i festius, però està ben remunerada i la feina és estable. Us sorprendria la quantitat de noies joves que es volen dedicar a maquillar morts i estudien tanatoestètica i tanatopràxia.
Treballar amb la mort t'ajuda a enfrontar-te a la mort d'algú proper?
Tens la mort més present, però la ment és selectiva i quan treballes te la mires des d'un altre punt de vista. Si poséssim els sentiments a la feina, no la faríem bé. Ara, quan la mort et toca de prop, no et serveix cap coneixement. T'afecta igual.
Avui (http://paper.avui.cat/article/dialeg/122178/moltes/noies/estudien/maquillar/morts.html)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada