dijous, 1 de novembre de 2007

Nolla i Puig presenten el llibre 'Morts il·lustres als cementiris de Barcelona'


Parlar de morts i de cementiris no és cap misteri ni cap tabú per a Jaume Nolla i Margarita Puig. Coincidint amb la diada de Tot Sants acaben de publicar Morts il·lustres als cementiris de Barcelona, un recorregut pels nou cementiris de la ciutat per descobrir qui hi reposa i com ho fa. Amb el llibre també llencen un epitafi: la mort no és el final, queda la tomba a la vista de les generacions futures.

-Hi ha molts morts il·lustres a Barcelona?
-Margarita Puig (MP): Més dels que pensem.
-Jaume Nolla (JN): Si els haguéssim posat tots, hagués sortit un llibre massa llarg. -MP: Per això vàrem fer una tria amb morts il·lustres i d'altres curiosos.

-Com per exemple?
-MP: L'espiritista José María Fernández Colavida, enterrat a Montjuïc.
-JN: Ell va ser qui va introduir aquí les obres de l'espiritista Kardec. També és curiosa la tomba d'un altre espiritista, Amàlia Domingo Soler.
-MP: O l'alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon. Esperem que la ciutat no en tingui cap altre d'igual. Sempre que obria lo boca en deia alguna de grossa, com: "Piano, piano si va lontano, com diuen els francesos". Té una tomba impressionant a Montjuïc.

-I tomba a tomba, què podem descobrir?
-JN: Pots conèixer els últims 200 anys d'història de Barcelona i també de Catalunya.
-MP: En el llibre hem seleccionat 100 personatges que han marcat aquesta història. Un cop davant de les seves tombes et preguntes per què la té petita o gran, com va morir... En alguns casos s'han volgut amagar les morts dels personatges. El Gamper es va suïcidar i Xesco Boix, també.
-JN: Intentem explicar qui eren, en quina època van viure, de què van morir, on descansen, les últimes paraules que van tenir (si les van tenir) i curiositats que no s'expliquen a les biografies. Hi ha morts molt curioses.

-Sí?
-JN: El primer monòleg que va escriure Rusiñol feia dir al personatge que al cap de tres dies moriria. I resulta que l'actor que el va interpretar va morir al cap de tres dies.
-MP: Verdaguer quedava amb els amics a les portes dels cementiris per fer cargolades. Deia que els cargols dels cementiris eren els més gustosos.

-Vaja... Canviant de tema, com veuen el turisme de cementiris a Barcelona?
-MP: Cementiris de Barcelona està fent una gran tasca i comença a despagar. Hi ha molts catalans que a París visiten els cementiris i no coneixen els d'aquí, que també són molt importants.
-JN: Fins i tot els nens haurien de visitar els cementiris. Et trobes que ho saben tot del sexe i res de la mort. A més, hi ha una gran quantitat d'art magnífic. Hi ha més modernisme als cementiris que a la ciutat. La gent que és reàcia a passejar-s'hi, li passarà la por si llegeix el llibre.
-MP: No tenir por als cementiris és bàsic. Quan vaig començar a fer el llibre, no les tenia totes, però vaig comprovar que no feien por.
-I per què tenim por als cementiris?
-JN: Hem de tenir algun tabú. Abans era el sexe i ara la mort. Sembla que no anant als cementiris, la gent vulgui amagar una realitat que ens ha de tocar a tots. La mort de l'altre es viu com a pròpia i es converteix en una angoixa vital.
-MP: Una cura a això és un passeig pel cementiri. He après a prendre'm la mort d'una altra manera. La gent ara no vol anar al cementiri i no supera la mort.
-JN: Les pel·lícules també han fet una mica de mal, com les rondalles. Hi ha aquella dita de "Un mort crida a un altre". Joan Amades, que està enterrat a Montjuïc en un nínxol sense el seu nom, explica que abans la gent s'enterrava amb pedres al damunt per por que l'esperit et vingués a buscar, i la gent que hi passava pel davant, hi llançava tres pedretes més per posar encara més pes damunt del mort.

-Hi ha moltes tombes abandonades de gent il·lustre?
-JN: La de Pitarra, per exemple. S'haurien de dignificar les tombes de personatges que no tenen ni el nom a les làpides. La cultura del país es basa amb l'amor als arbres i amb l'estimació per la gent que t'ha precedit. El llibre també reivindica que un país culte és el que recorda els avantpassats.
-MP: Sap greu veure com Nonell, per posar un altre exemple, té un nínxol descuidat. A Barcelona hi ha la fundació Teresa Clota que s'encarrega que tombes de personatges il·lustres estiguin ben cuidades, com la de Verdaguer, i ho fa perquè sí, per mantenir la memòria viva.

-Es podria dir: "Digues-me com estàs enterrat i et diré com eres"?
-JN: Com eres, com vivies i quina família tens. Hi ha panteons extraordinaris de famílies adinerades que estan abandonats, però tenen cases a la Cerdanya i iots al Mediterrani. Podrien tenir una casa menys i mantenir bé el panteó...
-MP: La família queda malament. És un error que, qui pugui, no mantingui el seu panteó. Els cementiris també tenen la seva zona alta i baixa. A Montjuïc està de moda la plaça de l'Esperança, per exemple.

-Suposo que després d'escriure el llibre, ja tenen clar com volen ser enterrats...
-MP: En el nínxol de la família a Sant Gervasi, que està molt ben cuidat.
-JN: En el cementiri de Vilallonga del Camp, el meu poble, que és molt petit i bonic. Vull fer-me un panteó neogòtic, basant-me amb els de Barcelona, que faci por a tothom.

Sílvia Colomé, La Vanguardia