El dia de Difunts, el 2 de novembre, la tradició exigeix que la gent vagi als cementiris a visitar les tombes dels avantpassats, a guarnir-les amb flors i a arranjar el seu aspecte exterior. Encara i això el fet que el dia de Tots Sants sigui festiu al Països Catalans ha traslladat aquests petit pelegrinatge que és fonamentalment un costum, doncs en les pobles, els cementiris eren al mateix costat de l'església i la gent hi passava cada dia i no té sentit dedicar-hi un dia especial, com encara es constata a l'actualitat a les poblacions de muntanya.
Les visites al cementiri tenien un caire més ampli que simplement anar a visitar les tombes familiars: la gent es passejava pel cementiri, o d'un cementiri a un altre, quan n’hi ha més d’un. S'observaven les tombes i els mausoleus, els guarniments que hi havia en cada una... La posició social de les diferents persones o famílies no tan sols no deixava de quedar reflectida després de la mort, sinó que es reforçava. Encara avui, molta gent es dedica, en aquesta diada dels Difunts, a portar flors no només als parents més propers, sinó a familiars més llunyans, amics o coneguts traspassats recentment. La visita al cementiri constitueix, ara per ara, un dels pocs signes col·lectius que queden de record dels difunts.
Tradicionalment s'ha considerat la mort com un fet quotidià, inevitable i lògic en la mesura que forma part del cicle natural que afecta persones, animals i plantes. I en la concepció cíclica del temps i de l'existència que tenien les societats tradicionals, la mort era acceptada com un fet absolutament normal. La mort temuda era la imprevista: les desgràcies, la mort d'un jove, els mals dolents, les epidèmies, que trencaven el cicle natural en què els fills enterren els pares. D’aquí molts dels estranys remeis i creences sobre les diferents expressions dels genets apocalíptics i els seus companys, com el singular cas dels morts que tornen de la tomba en forma de vampirs dels folklore dels Balcans i de l’est d’Europa.
La idea de la mort ha canviat força en la nostra societat, i fins i tot la forma de morir. És ben diferent morir a la casa pròpia, envoltat dels familiars, que a un hospital. La mort natural dels avis i d’altres familiars o coneguts vells és amagada o dissimulada als nens. Tanmateix, les imatges de la guerra o dels accidents es repeteixen constantment als mitjans de comunicació. La mort adquireix així un caire catastròfic i terrible, com mai l'havia tingut, que contrasta profundament amb l'acceptació natural que es troba implícita en els refranys, creences, pràctiques i tradicions populars referents als difunts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada