dilluns, 22 de març de 2010

Publiquen una monografia sobre el cementiri vell de Banyoles

La informació aconseguida amb l'estudi de les restes de 235 persones enterrades al cementiri vell de Banyoles, que va estar en servei entre el 1786 i el 1912, és el fil conductor d'una monografia sobre la ciutat en aquella etapa de la seva història. El llibre es basa en una campanya arqueològica, d'una magnitud sense precedents a Banyoles, realitzada després de descobrir que, en el trasllat a l'actual cementiri, en el vell s'hi havien deixat oblidats molts cossos.
Durant uns mesos del 2008, el solar que fins feia poc havien ocupat l'escorxador i el local dels bombers i que, amb anterioritat, havia estat cementiri, es va convertir en un excepcional jaciment urbà. Arran de les obres per fer-hi pisos, al 2007 van aparèixer per sorpresa les restes de 235 morts, cap dels quals es va poder identificar. Dirigits per Bibiana Agustí i Toni Palomo, un equip d'arqueòlegs en va analitzar els ossos i les dents, així com també les característiques de les tombes, les joies, els objectes que acompanyaven els difunts, el seu sexe, l'edat, etc. El material recollit basteix El cementiri vell de Banyoles, un estudi elaborat pels dos especialistes, i per l'historiador Guerau Palmada i un grup de col·laboradors. L'han editat l'Ajuntament i la Diputació a la col·lecció Quaderns de Banyoles.
Tot el volum està escrit en clau divulgativa, malgrat l'abundància de referències a qüestions científiques que es veuen obligats a fer els arqueòlegs. El resultat és un relat entenedor per al públic en general, que en pot treure un bon retrat de la Banyoles del segle XIX, una etapa especialment interessant des del punt de vista històric, perquè és el moment en què el país abandona l'Antic Règim i comença a adaptar-se a la industrialització. D'entre les nombroses dades que s'hi aporten, és significatiu que la majoria dels cossos estudiats corresponguin a morts entre els 40 i els 60 anys, i que hi hagi molts nadons i infants (37 nenes i nens de menys de sis anys). A banda de les explicacions dels arqueòlegs, es descriuen els precedents de cementiris a la ciutat; els costums funeraris de l'època i el ritual que se seguia a Banyoles; el procés de construcció d'aquell cementiri; el preu d'un enterrament, i les guerres i les epidèmies sofertes en aquell temps, entre altres aspectes.

Ramon Esteban. El Punt

dissabte, 6 de març de 2010

Un llibre dóna a conèixer el patrimoni arquitectònic i artístic del cementiri de Sant Andreu

L'entrada principal del cementiri de Sant Andreu està flanquejada per dues sepultures que representen la història real i la llegenda. A l'esquerra reposen les despulles de Marta Giraudier, una noia morta en l'atemptat anarquista al teatre del Liceu del novembre de l'any 1893. A la dreta, el sepulcre de la família Martí, un monument funerari de final del segle XIX on, segons la llegenda, hi ha les restes d'una núvia de Sant Andreu que va morir a peu d'altar. Popularment és conegut com la núvia del cementiri.

 La núvia del cementiri. Foto: Pere Pascual

Aquestes dues tombes formen part del detallat catàleg de monuments funeraris que apareixen en el llibre Classicisme i modernisme en el cementiri de Sant Andreu, un exhaustiu estudi d'investigació signat per la historiadora de l'art Raquel Lacuesta, l'arquitecta Margarita Galcerán i els historiadors Margarida Nadal i Jordi Pujol, que pretén donar a conèixer el patrimoni arquitectònic i artístic del cementiri de Sant Andreu i contribuir a la seva preservació. El llibre parteix d'un encàrrec de Cementiris de Barcelona acabat l'any 2005, però mai no hauria vist la llum sense l'empenta dels autors i el suport de l'editor Ignasi Torras. «Quan van veure que no seria un llibre de butxaca es va quedar en un calaix i vam ser els autors els que ens vam arriscar...», subratlla Lacuesta, que explica que un cop editat sí que han aconseguit el suport de Cementiris de Barcelona, l'Associació de Veïns de Sant Andreu i altres institucions. El resultat ha estat una obra minuciosa de 272 pàgines i 264 il·lustracions on, a banda de fer un recorregut per la història del cementiri des de la seva inauguració, l'any 1839 –és el segon construït a Barcelona després del del Poblenou–, s'ofereix una anàlisi precisa dels principals monuments funeraris.
La primera reforma del cementiri de Sant Andreu es va fer l'any 1863 i, tot i que no s'han trobat imatges de com era el recinte original, els autors han incorporat a l'estudi una còpia d'un títol de propietat de les tombes on apareix representada una imatge de la primera façana. Els panteons més antics datats són els de la família Fabra, de l'any 1867, i el panteó Guix, anterior al 1878, tots dos construïts amb un estil historicista d'arrel medieval. La primera ampliació es va fer l'any 1899, dos anys després de l'annexió de Sant Andreu a Barcelona. Va ser impulsada per l'arquitecte municipal Pere Falgués i Urpí, autor entre altres coses dels fanals modernistes del passeig de Gràcia. Molts dels panteons més espectaculars, com és el cas del de la família Martí i Rius, obra de Jaume Bayó, un dels arquitectes de treballaven amb Gaudí, estan situats entre el recinte original i aquesta primera ampliació, feta amb pedra de Montjuïc.
El cementiri de Sant Andreu, on descansa el poeta i dramaturg Ignasi Iglesias i hi ha una petita part reservada a la comunitat jueva, s'ha ampliat quatre vegades més. En el camí s'han perdut algunes relíquies, com és el cas de l'antic panteó de Pablo Saladrigas, de 1878. Lacuesta espera que aquest llibre serveixi perquè això no passi més: «Ara l'administració ja pot reglamentar les actuacions per salvaguardar aquest important patrimoni.»

 Virtudes Pérez. El Punt