divendres, 20 de juliol de 2007

La restauració del cementiri de Girona

L´alcaldessa de Girona, Anna Pagans (PSC), va confirmar que ja està «tot llest» perquè començi la restauració de la paret del cementiri de Girona. Pagans va argumentar que «la dificultat per trobar materials adequats» havia endarrerit l´inici de les obres. Ara que ja es disposa de la ceràmica i pedra adequada es preveu que les obres estiguin acabades en menys d´un any.
Aquest mur d´uns 200 metres de llargada, va ser projectat per Rafael Masó l´any 1917. L´obra li va ser adjudicada després de guanyar-ne el concurs que l´Ajuntament havia organitzat. És una de les darreres obres plenament noucentistes abans que l´arquitecte tornés a formes més academicistes i, també, l´últim concurs que Masó va guanyar. En el projecte inicial, Rafael Masó volia que hi hagués dos pavellons en cada extrem i una gran portalada central que, finalment, no va ser construïda perquè es va mantenir l´original d´estil neoclàssic.
Tot i ser una obra d´interès artístic en què s´aprecia el gust pel detall del seu creador, ha rebut poques atencions i es troba en un estat deficient de conservació. De fet, la ubicació allunyada del centre de la ciutat i la sobrietat en les seves formes, ha fet que sigui una de les obres de Masó menys conegudes per molts gironins. A la brutícia generalitzada que cobreix la paret, cal sumar-hi les instal·lacions elèctriques que s´han de retirar, els vidres trencats i les peces de ceràmica que es troben en mal estat.

Diari de Girona

dijous, 19 de juliol de 2007

La mort pintada

Artistes antics, moderns i contemporanis han representat amb devoció el final de l'existència
Una de les aventures artístiques més sonades i controvertides del britànic Damien Hirst és una calavera humana coberta amb 8.000 diamants. Val 100 milions de dòlars i és l'obra d'art més cara de tota la història. Hirts, l'artista viu més cotitzat del moment, conegut pels seus taurons en formol, és un provocador nat, però no es pensin que ha inventat gran cosa. Al·ludir a la mort en l'art no és exclusiu dels creadors contemporanis. Ni tan sols dels surrealistes (uns romàntics, en el fons), que se'n van fer un fart, de pintar figures fantasmagòriques i petrificades, sense oblidar els seus peculiars cadàvers exquisits ni, per descomptat, l'obsessió de Dalí pel taüt ocult a l'Angelus de Millet. Durant segles, els artistes s'han referit a la mort directament o indirectament, tal com va revelar-ho, abans-d'ahir al vespre, Lourdes Cirlot, catedràtica d'història de l'art de la Universitat de Barcelona (UB), en una conferència a la sala d'actes de Serveis Funeraris de Barcelona.
Al segle XVII, la mort apareix vinculada a un gènere pictòric, el Vanitas, que incrusta la calavera en natures mortes amb l'objectiu d'evocar «allò efímer i fugisser», subratlla Cirlot. Tres-cents anys després, Picasso recuperaria aquesta tradició barroca en obres seves. Flors tallades o rellotges de sorra custodien, en els quadres del XVII, aquest missatge de fragilitat i pèrdua. Tancat el període barroc, Goya va plasmar el tema de la mort en la seva primera sèrie de gravats, Els capritxos, la creació dels quals va coincidir amb una greu malaltia que va contraure l'artista i que el va acabar condemnant a la sordesa.
Si hi ha un moviment artístic prototipus aliat amb la mort és el romanticisme. Una sensació angoixant paralitza l'espectador del Cementiri del monestir en la neu, de Caspar David Friedrich. Una tristesa infinita plana sobre el quadre del suïcidi d'Ofèlia, coberta de flors tallades, del pintor prerafaelita John Everett Millais. Sense oblidar una de les obres mestres de la història de l'art, L'illa dels morts, l'atmosfera asfixiant i esgarrifosa que va pintar Arnold Böcklin, un creador que, anota Cirlot, «va exercir una gran influència en Warhol i Dalí».
Segons Cirlot, el primer artista que representa la mort amb caràcter contemporani, a finals del XIX, és el simbolista James Ensor perquè li confereix «un sentit irònic». Ensor posa un accent grotesc a allò macabre. Només cal veure una obra seva en què dues calaveres es disputen un salmó fumat. El relleu el pren el dadaista George Grosz en una obra en què un metge ausculta un cadàver i el declara apte per al servei militar, o en una altra peça en què un esquelet beu alegrement una ampolla de vi en un enterrament multitudinari.
Com en Goya, una salut precària o un accident tràgic han originat moltes obres embolcallades amb l'ombra de la mort. El surrealista André Masson, que va anar al front durant la I Guerra Mundial, va veure com moria tot el seu batalló mentre ell, ferit greu, es dessagnava. D'aquí en va sortir la sèrie Massacres. Un altre surrealista, René Magritte, va tenir sempre gravada a la retícula la imatge de la seva mare morta –s'havia suïcidat– dins del riu mig despullada i amb la cara coberta per la camisa de dormir. D'aquí en va sortir una sèrie de pintures amb personatges amb el rostre tapat. Un altre que va quedar marcat per la mort del seu pare –enverinat per una aigua en mal estat– és Andy Warhol. D'aquí en van sortir unes obres d'accidents d'automòbils i cadires elèctriques. Després, quan una dona va intentar assassinar-lo, Warhol ja va col·locar directament les calaveres en la seva obra. Sense deixar la família, un artista actual, Bill Viola, va filmar, en un emotiu treball de videoart, la mort de la seva mare. Un altre cas clar és el de Frida Kahlo, que tenia una por terrible a la mort. I no és gens estrany: va tenir un accident brutal que li va perforar el cos, tres avortaments i, al final de la seva vida, li van amputar un peu.
I com ha representat la mort un pintor abstracte? Difícil... però alguna cosa oculta tenia el quadrat negre de Malevitx –un malalt de l'esoterisme– que, en morir, va obligar els seus hereus a penjar a la seva tomba un mocador amb la reproducció, ni més ni menys, que d'un quadrat negre.

Maria Palau. La contra, El Punt

Art a prop del tanatori

Hi ha un altre espai del dolor a Barcelona que no està als tanatoris, sinó en un museu. Espai de dolor, de Joseph Beuys (1921-1986), és una cambra opressiva construïda en plom i il·luminada per una bombeta. Moltes persones que s'acosten a la sala 2 de CaixaForum, on està instal·lada, surten de l'habitació asfixiades per l'angoixa. "La intenció de Beuys era acostumar-nos a la mort", deia dimarts la catedràtica d'Història de l'Art Lourdes Cirlot durant la conferència La presència de la mort en l'art contemporani. La seva intervenció va ser la número 15 dins d'un cicle programat per Serveis Funeraris de Barcelona (SFB) per acostar el ciutadà al tema de la mort des d'una perspectiva cultural.
Des dels gravats d'anatomia del segle XVI fins a la calavera del provocador Damien Hirst fabricada amb 8.500 pedres precioses (2002), Cirlot va fer una àmplia selecció d'obres sobre la mort, en especial la dels artistes de les avantguardes del segle XX. Una estudiant li va preguntar per què la selecció no havia inclòs una de les representacions més dures de la mort, la fotografia del 1994 coneguda com El nen i el voltor, en què un nen sudanès agonitza davant la mirada famolenca de l'au (la imatge va guanyar el Pulitzer i el seu autor, Kevin Carter, es va suïcidar). "Ben vist", va acceptar Cirlot, que va deixar el gènere fotogràfic per a una altra ocasió.

L'obsessió de Dalí
Mentrestant, a fora, davant del tanatori de Sancho de Ávila, el ritual mortuori es representava a pèl i un grup de joves vestits amb l'estètica de les bandes llatines plorava en veu baixa la desaparició d'un company. La mateixa Cirlot va haver de superar l'angoixa que li provoca el tema abans de decidir-se a preparar la conferència.
Els surrealistes van ser els que, "per la seva noció de l'ésser humà que entronca amb les emocions", van representar amb més profusió la mort al segle passat. Entre ells, Dalí va arribar a l'obsessió. La catedràtica va explicar l'anècdota de les morts sobtades de Lorca: "Tant l'angoixava el tema que a vegades es feia el mort davant els seus amics durant hores i al despertar-se esclatava en riallades". Els dolorosos autoretrats de Frida Kahlo, el negre sobre gris de Mark Rothko i les calaveres d'Andy Warhol, l'ombra de les quals sembla el perfil d'un nadó, van ser algunes de les obres comentades.

Gemma Tramullas, El Periódico

dilluns, 16 de juliol de 2007

Lloret impulsa una ruta modernista pel cementiri


 Lloret de Mar no només és sol i platja. Els seus atractius turístics van més enllà d'una certa mala fama pels usos i abusos de l'oci nocturn. Conscient d'això, l'ajuntament ha impulsat els últims mesos diverses iniciatives per donar a conèixer aspectes culturals i lúdics d'una població que vol salvaguardar els seus orígens. Un recorregut modernista pel cementiri, una visita al recentment inaugurat Museu del Mar i una passejada pels renovats jardins de Santa Clotilde mostren una cara diferent d'aquesta localitat.
El cementiri de Lloret va ser inaugurat el 1901 i en les seves passejades es troben algunes de les mostres més significatives de l'art funerari català de principis del segle XX, marcat per l'estil modernista. En la construcció dels hipogeus i panteons hi van participar arquitectes i escultors de renom, com ara Josep Puig i Cadafalch, Vicenç Artigas, Antoni Gallissà, Bonaventura Conill i l'escultor Ismael Smith.
El resultat és una col.lecció de 37 joies de l'arquitectura modernista especialment pensades i dissenyades pels autors per a aquest espai. Davant de cada sepulcre, l'ajuntament ha instal.lat uns panells en tres idiomes --català, castellà i anglès-- amb el nom de l'autor i l'any de construcció, i uns quants detalls de l'obra. En alguns casos, als rètols s'hi inclou una reproducció dels plànols originals, que es conserven a l'arxiu de la localitat.

QUATRE ESPAIS
Aquesta iniciativa s'emmarca en el que els responsables de la promoció de la localitat han anomenat Museu Obert de Lloret (MOLL), integrat per quatre espais interpretatius situats a Can Garriga, Can Font, Can Xardó i el castell de Sant Joan; dos jaciments ibèrics (puig Castellet i turó Rodó) i els jardins noucentistes de Santa Clotilde.
Aquest espai natural, dissenyat a principis del segle XX per l'arquitecte i urbanista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, està ubicat en un promontori amb espectaculars vistes al mar. Els jardins, amb vegetació típicament mediterrània, es van realitzar seguint l'estil renaixentista italià, amb passejos escalonats en terrasses i bustos clàssics a tots els racons, que en l'actualitat estan sent restaurats i catalogats per la Generalitat.

CENTRE D'INTERPRETACIÓ
L'última aportació per promocionar el patrimoni artístic de Lloret ha estat el Museu del Mar. Concebut com a punt d'informació que serveix de porta d'entrada al MOLL, aquesta instal.lació és un centre d'interpretació ubicat en el que temps enrere va ser la residència d'un indià --la casa Garriga-- i s'hi explica la relació de la localitat amb el mar.
El museu, que va ser inaugurat poc abans de l'estiu, ha suposat una inversió de dos milions d'euros i als seus 600 metres quadrats s'hi ubica una exposició del patrimoni marítim d'aquesta població de la Costa Brava. La navegació de cabotatge, la desapareguda indústria naval, una col.lecció de maquetes de grans velers i les històries dels grans capitans de la ciutat traslladen el visitant a un món de novel.la i recorden un ahir en què Lloret projecta la seva nova imatge.

Ferran Cosculluela. El Periódico